Mana qui té el poder

Fa gairebé 50 anys Manresa i el Bages, fonamentalment, van guanyar una carretera que els obria un camí molt més ràpid i fàcil cap a Barcelona, l’antiga C-1411, la que ara es coneix com a C-55. Per a tots els conductors es va acabar haver d’anar cap al Bruc per baixar a Barcelona. Els que van pensar la nova via ja debatien sobre els punts en què quedava massa escanyada, encaixonada pel riu, el tren i les muntanyes en diferents llocs. Però era el millor corredor en aquell moment. Més endavant, es va fer una autopista de pagament amb una nova traça, pensada com una via de llarg recorregut dels barcelonins, per portar-los a descobrir la Cerdanya, i amb una voluntat de ser una nova porta d’entrada a França. Calia, però, que els del nord fessin els deures, i la feina. Tot i que van construir el túnel del Pimorent, va quedar pendent la connexió (aquí tampoc vam acabar els deures). Coincidint amb la construcció de l’autopista, els que l’impulsàvem, el govern català de Pujol, van decidir canviar la prioritat de les carreteres, i l’eix del Llobregat va quedar escapçat a Sant Fruitós i es va desviar cap a la nova autopista, anomenada C-16 i E-9. No és un detall menor, perquè la carretera de Manresa cap al sud, la que ara coneixem com a C-55, va passar a tenir un rang menor. Tampoc és gratuït el compromís dels convergents cap al grup d’empreses que van posar els diners per fer l’autopista, un «que no consti en acta, però no ens feu la punyeta, oi?». I des d’aleshores, cap govern català ha fet molt la punyeta a Autema i les empreses que hi ha al darrere. Només en una darrera etapa s’han pres mesures per fer gratuït el pas de vehicles entre Sant Fruitós i Castellbell, però la gratuïtat de dilluns a divendres la paga el Govern català. Potser en èpoques del conseller Joaquim Nadal al davant de Política Territorial i Obres Públiques, Autema va tremolar. En aquesta etapa es van redactar plans i projectes per poder desdoblar la part més propera a Manresa de la C-55, però es van posar d’acord totes les forces del mal (disculpi la ironia) per deixar el projecte al calaix, on dorm, encara. En tots aquests anys, el Govern de la Generalitat, tots els que hi han hagut, s’ha dedicat a anar reforçant el seu poder i ha aconseguit que les decisions no arribin per una influència del que reclama el petit i li fa arribar al gran, sinó per decisió del que planifica des de la part més alta de la governança i imposa criteris a nivell municipal. L’increment de trànsit de les últimes dècades fa inassumible mantenir aquest coll d’ampolla, inadmissible que aquesta sigui la connexió de Manresa i el Bages pel corredor del Llobregat. Una vergonya als ulls de tothom. Però cal que el poder torni al municipis, perquè des de Manresa i el Bages, les veus que són interessades, veuen clar que cal tenir 4 carrils de Manresa a Abrera.