«Se entiende?» deia la metgessa

L’última vegada que vaig estar a Urgències vaig ensopegar una traumatòloga que no entenia el català. La parella d’avis que va ser atesa abans que nosaltres va passar una molt mala estona per explicar-se. Quan ens va tocar, nosaltres vàrem experimentar aquell sentiment d’estrangerització tan irritant, però no vàrem tenir cap problema de comunicació lingüística, sinó mèdica: el diagnòstic va ser correcte però incomplet i mal explicat. El més catxondo és que ens anava dient «se entiende?». Al final no vaig poder evitar contestar-li que jo sí que l’entenia, la que no m’entenia era ella. I ara un estudi ens informa que només un 30% dels metges de menys de 44 anys parlen en català a la feina. La majoria l’entenen, però com que els catalanoparlants tenim el cervell colonitzat i canviem de llengua encara que no calgui, l’idioma del metge s’imposa, i el resultat és que anem cap a una absoluta castellanització d’un sector crucial. Certament, si no hi ha metges autòctons i cal anar a buscar-los a fora no es poden demanar miracles. Però sí que es poden fer complir les normes. El personal de la sanitat pública està obligat a acreditar un coneixement de nivell C1 (suficient per entendre bé i parlar més o menys), i si se’ls contracta d’urgència disposen d’un temps per adquirir-lo. Doncs que es compleixi. Que els metges (i les infermeres, igual d’importants) facin un esforç, l’estudiïn i l’aprenguin, i que ho hagin d’acreditar de veritat. I si algú no ho fa, Catalunya està molt necessitada però no vindrà d’un. La seva és una professió d’arrel humanística i molt exigent intel·lectualment. No els pot costar molt entendre la importància d’una llengua, aprendre la del lloc on viuen i fer-la servir ni que sigui una mica. Si no és així, és impossible que siguin bons metges.