Els 5.000 expulsats

Exactament, són 4.835, però a un titular hi encaixa més una xifra rodona. Són els professionals de tota mena que cada dia marxen del seu lloc de residència per treballar fora. Parlo del Berguedà, fa temps convertit en terra pas o de dormitori. El 25% de la força laboral resident es desplaça cada dia per guanyar-se un sou. Tal cosa implica despeses de tota mena: vehicle (normalment un per individu), combustible, menjar a fora i una tirallonga més d’inconvenients com la mala conciliació familiar o la difícil gestió del temps lliure. En les places més allunyades potser els hi cal fer nit a fora de casa de dilluns a divendres a una pensió o ves a saber a on. Tot per exercir el dret (i la necessitat) al treball.

L’estructura laboral berguedana sembla un misteri a dins d’un enigma. És clar que econòmicament no tiba cap amunt. S’han reduït el nombre d’empreses, sobretot en el sector agrícola en guerra amb els buròcrates, però hi ha 16.075 persones ocupades. Mai s’havia assolit un registre tan alt de contractats. Una finestra per entendre-ho són aquests expatriats locals que desfilen cada dia cap al Bages, cap a Osona i molt més enllà per prestar els seus serveis. Podria ser que es consideri un magnífic indret per residir però no per desenvolupar-se professionalment. Si aquesta és la conclusió, algú té un problema gros a entomar.

Segur que tot és més complex. Les empreses minven mentre es queixen (és un mal endèmic de país) de la manca de personal adequat, format i/o motivat per llogar-los. Amb un atur del 9,5% costa d’entendre aquest microclima econòmic. Volen feina els desocupats? O potser no volen col·locar-se perquè els empresaris locals no paguen suficient? Són preguntes transversals i sense ideologia al darrere. Hi ha persones aturades, l’escarransit teixit empresarial no troba gent i quasi cinc milers marxen fora diàriament. Tals afirmacions són fets estadístics i, per tant, irrebatibles.

Més enllà de plans oficials i estratègies de cara a la galeria, reunions d’alcaldes, propostes multicolors, «Apeus» i ves a saber què més, algú s’hauria de preocupar sobre el que està passant de forma resolutiva i urgent. L’endèmia és similar a altres llocs pel que fa a l’envelliment imparable (només amb nouvinguts es podrà revertir) i al deteriorament potser irrecuperable dels carrers històrics de la capital. Ho empitjora la gran estacionalitat de l’activitat econòmica centrada en el turisme i els seus derivats. Un monocultiu econòmic creador d’ocupació precària.

Sense cap prevenció cap a ells, tot al contrari, però un lloc a on els pensionistes i els funcionaris són i seran majoria no és sa. L’èxode de gent jove i de mitjana edat fent i desfent carreteres amunt i avall per defensar la millor nòmina possible i els pagesos deixant de llaurar els camps per ser insostenible només deixa un camí, el foc reparador: cal fer una foguera per cremar el contradictori i exhaurit lema de «Terra de futurs». Els que pensen o haurien de pensar en l’avenir comú es poden anar llençant a la pira com les vídues índies. Figuradament, per descomptat.