Post mortem

Als baixos de la casa del xamfrà hi ha un cartell mig desenganxat que diu que es lloga. Fa tant de temps que espera inquilins que el rètol sembla desmotivat. La gravetat, el vent i la nit l’han desgastat com quan el fred encongeix qui espera que passi alguna cosa que no passa. I penso en les persones que arriben, viuen i marxen silenciosament, sense fer soroll, com el forat de la paret que desapareix quan pintes de nou, tot al contrari dels que sempre s’enyoren. Costa esbrinar ben bé per què uns no marxen mai del tot i uns altres se’n van de pressa. Quantes persones talentoses hauran estat oblidades, recloses al cercle més íntim, amb una vida post mortem ben curta. Dones científiques, moltes de les quals comencen a ser reconegudes ara, han passat de llarg de la història mentre que d’altres individus, amb capacitats modestes, han gaudit d’una projecció difícil de justificar. La memòria col·lectiva és extremadament esbiaixada.

M’agrada el poema Collage, d’Olga Xirinacs, que reivindica el seu compromís amb l’escriptura encara que no sap què perdurarà de la seva obra: «Escriure encara que les ombres de la desesperança emboirin els meus dies. Encara que no vegi futur o, si el veig, m’espanti. Encara que el meu cos ja no pugui aspirar a les alçades glorioses que un dia i un altre, una nit i una altra, resplendien per a mi en els cels nocturns que els cridaven. Encara que a poc a poc, el meu nom es vagi esborrant de les memòries. Encara que els meus llibres morin l’un darrere l’altre, com fills que perds en una batalla no desitjada». Quants creadors hauran mort llegant una llarga trajectòria al darrere i poques vegades hauran tornat a ser centre d’atenció. El Carles Sabater va deixar empremta en una generació i encara perviu el seu «Boig per tu», com passa amb la periodista Tatiana Sisquella, que ha fet deu anys que va marxar i la recordaven en un programa de ràdio. El que més s’acosta a la immortalitat deu ser això, que organitzin uns premis anuals amb el teu nom, una convocatòria literària que porti la teva foto, que et dediquin la sala d’actes d’un equipament públic, que posin una placa amb el teu nom en un carrer o que et regalin un semàfor a Barcelona amb els personatges de Mortadel·lo i Filemó. Em sembla que em fa més por perdre la memòria que saber quin tros de vida meva quedarà en l’aire i en la memòria dels altres. Temo oblidar els braços que m’han sostingut i encara m’aguanten, les veus que m’acompanyen i que formen part del meu llenguatge i del meu gest, el pòsit de passat que hi ha en mi i que es manifesta cada vegada que parlo, que ric, que escric.