L’estratègia independentista

Que ja no es discuteixi públicament d’estratègies independentistes és un (altre) símptoma evident del pessimisme i desencís en el qual ens hem anat submergint els que pensem que formar part del regne d’Espanya no és una bona idea. I, no obstant, potser de forma no prou explícita –volgudament no explícita, de fet- d’estratègies n’hi ha. Una, com a mínim.

Poc després del disset, una part de l’independentisme, situat a l’esquerra de l’eix ideològic, va arribar a la conclusió que l’anomenat procés no havia assolit el seu objectiu explícit fonamentalment per dues raons. La primera i més important, per les mancances democràtiques de l’estat espanyol, incapaç d’acceptar un possible suport majoritari a la creació d’una república catalana i ni tan sols d’admetre una consulta sobre aquesta qüestió. La segona és que malgrat l’ampli suport independentista, es va fer evident que una part també molt important de la societat catalana es mantenia obertament refractària al projecte independentista però també, en molts casos, a la idea de país com a entitat pròpia i autocentrada. Els independentistes som molts, però encara no som prou per guanyar contra un estat que ha sacralitzat la seva pròpia existència i dimensió.

Per intentar superar aquestes dues circumstàncies adverses, l’independentisme d’esquerres majoritari ha optat per una estratègia també doble que consisteix a intentar democratitzar progressivament l’estat, o com a mínim evidenciar-ne els greus dèficits democràtics, i alhora reforçar un concepte de país amb la qual cada cop més gent, no només els que ens ha vingut donat de casa, s’hi pugui sentir identificada. Fer país i modernitzar l’estat, és el que porta fent el catalanisme (de dretes i d’esquerres) des de fa 100 anys, amb èxit relatiu però indubtable. I dic indubtable perquè tot i els recurrents finis Cataloniae, la nació ha arribat com a tal al segle XXI, i l’estat, malgrat tots els malgrats, ha deixat de ser la gran excepció europea.

Pel primer dels objectius cal la col·laboració, de grat o per la força de les majories parlamentàries, de l’esquerra i el centreesquerra espanyols, arrossegant-los, per exemple, a enfrontar-se a la judicatura ultra. Pel segon cal un govern centrat en les polítiques socials, en l’extensió de l’ús de la llengua catalana i en la defensa dels sectors més maltractats i discriminats de la societat, evitant –i combatent- les visions més excloents i etnicistes de la catalanitat.

Que aquesta és l’estratègia més raonable i l’única –crec– realment practicable no vol dir que sigui infal·lible o senzilla de dur a la pràctica. En primer lloc, perquè t’obliga a sortir de la comoditat grupal i treballar amb l’adversari polític que, evidentment, també tractarà de treure’n rèdits estratègics. I, en segon lloc, perquè una cosa és la recepta dels canelons i l’altre el què acaba sortint del forn; vull dir que identificar l’estratègia no garanteix la capacitat, l’habilitat i l’encert per portar-la a terme.