Qui s’atreveix a imitar els Margenat?

El fet que la família Margenat, propietària de l’Oller del Mas, hagi comprat l’antiga residència de les monges Serventes del Sagrat Cor és una bona notícia per al Centre Històric. Des de fa uns anys, Frank Margenat ha fet que Manresa sigui més Manresa. Alguns diran que tot el que fa a la ciutat és per interès propi, però les seves inversions van més enllà. El que ha fet aquesta família, en pocs anys, és lloable. Una finca rústica de Manresa, la millor o una de les millors, és lloc de pelegrinatge de milers de persones per conèixer el cicle complet de la vinya i el vi. El mateix Margenat, a la finca, hi ha construït un singular hotel amb cabanes al bosc, valorat a Booking amb un 9,3 sobre 10. Un complex turístic que disposa de restaurant, piscina, hípica, pitch and putt... Està adreçat a persones o a famílies amb un poder adquisitiu alt? Sí, sens dubte, però Manresa no tenia ni un celler, ni un equipament turístic d’aquest nivell obert a tothom.

Hi ha famílies, com la Margenat, que en lloc de fer-se càrrec d’una herència de segles, com la finca de l’Oller, optarien per la seva venda o, per alguna alternativa que no comportés maldecaps. El camí, que al seu dia, va decidir emprendre Frank Margenat era el difícil, el que podia generar problemes, però, a la vegada més felicitat. Segurament més satisfacció que comprar un iot de llarga eslora. És una hipòtesi perquè la meva coneixença de la família no passa de la salutació protocol·lària.

La compra de l’antiga residència és un pas més en el procés d’inversió de l’Oller del Mas. En la darrera dècada aquest edifici de cinc plantes, entre la plaça Europa i el carrer Sobrerroca, ha estat un espai que l’Església no l’hi ha tret tot el profit. L’Església es va limitar a cedir uns espais a Càritas i a la Creu Roja, però bona part de la finca ha romàs tancada mentre a la ciutat li mancaven habitacions durant la covid o per acollir refugiats d’Ucraïna o altres guerres. En tot cas, estem parlant d’un edifici robust, construït el 1975, que compleix unes condicions que ja voldrien moltes de les persones que viuen en infrapisos. Les deficiències segur que eren superables, i més, en situacions d’emergència social.

Aquesta operació de Frank Margenat, pensada per acollir treballadors i estudiants, és també un toc d’atenció a les institucions que tenen l’obligació de vetllar perquè tothom tingui un sostre i perquè el patrimoni no es no es perdi. Manresa necessita que particulars i institucions posin més el focus en els edificis a preservar. Cal donar vida a edificis històrics com la Casa Llissach, de finals del XIX; la casa barroca, Torres de Bages-Argullol, –als baixos hi ha El Sielu–; l’antic edifici de la Cambra de Comerç, del segle XIX; l’antiga església de Sant Francesc; la Casa Amigant, que acull l’Ateneu Popular la Sèquia; l’antic Monestir de les Caputxines; i altres construccions, com l’antiga fàbrica d’Els Panyos. S’ha fet un pas endavant amb la voluntat de rehabilitar la part central de la Fàbrica Nova, però es fan passos enrere quan s’anuncien noves construccions per a la seu de la delegació de la Generalitat o per a l’Arxiu Comarcal del Bages. Estarem d’acord que és més car rehabilitar que construir, però també estarem d’acord que cal vetllar que edificacions que estan catalogades no es perdin. A mitjans dels setanta, activistes i entitats es van unir per salvar patrimoni, com el Casino o la Casa Lluvià. Van aconseguir que l’especulació no acabés amb aquests edificis modernistes. Ara, cal vetllar perquè s’acabi la deixadesa d’alguns propietaris i de l’administració. La determinació de la família Margenat és un exemple a imitar.