Fira de l’Aixada, valentia i rigorositat

No sé si a vosaltres us passa, però cada vegada se’m fan més insuportables les grans concentracions de gent. Per poc que pugui les evito per totes les molèsties que a mi, particularment, em causen. Si és que no hi pots anar a peu o en transport públic, haver d’aparcar és tota una odissea que ja d’entrada em pot canviar l’humor. De bon humor a mal humor, s’entén. Després el fet de no poder moure’t amb certa llibertat, sinó haver d’anar a ritme de la gran massa de gent que t’envolta per tot arreu, em genera certa incomoditat. No és impaciència. Insisteixo, és incomoditat. Si a més a més es genera un tap perquè la gent del teu davant es para per fer petar la xerrada amb el primer que troba que ve en sentit contrari i la massa en qüestió no es pot moure ni endavant ni enrere, arriba alguna cosa semblant a certa desesperació per haver d’estar parat quan ja voldria haver arribat a destinació. Segons el dia i el lloc, un s’ho agafa amb més calma. I també segons el dia i el lloc, deixes anar algun renec. Per acabar-ho d’arrodonir, si vas amb un cotxe de nen petit perquè, efectivament, vas amb un nen petit al seu damunt -tret que li entrin ganes de sortir-ne, cosa que fa amb mil·lèsimes de segon sense que tinguis temps a reaccionar- i amb un de més gran però igualment petit encara a un costat, tot es complica. Però com deia no sé qui, tot és a fi de bé. Vaig ser a la Fira de l’Aixada de Manresa. I tot el que us he descrit, tret del tema de l’aparcament, ho vaig viure. M’estalvio l’episodi del mal d’esquena que arrossego per haver de dur els a les espatlles perquè poguessin veure alguna cosa entremig de tants caps de ganàpies desconsiderats amb la canalla. Aturat a la Baixada de la Seu perquè l’esmentada massa no avançava, vaig pensar que l’Aixada podria morir d’èxit. La gent ni es podia ni aturar a badar a les parades i, és clar, això no convé ni als paradistes ni a la fira. Però no morirà, encara. Entre altres coses perquè la fan possible desenes de voluntaris. Els veïns que veus cada dia al matí al sortir de casa són els que fan de soldat del rei o del bisbe; de ballarines a l’espectacle de les gitanes; o els qui couen la cansalada a la plaça Major. Com va dir el periodista Albert Om a l’acte que la setmana passada va protagonitzar a Manresa, precisament per això, perquè són veïns, el periodisme local exigeix valentia i rigorositat. Valentia perquè potser has d’escriure d’ells, bé o malament. I rigorositat pel mateix motiu, perquè un dia te’l trobaràs pel carrer i si tens credibilitat tot serà més fàcil. Així que Aixada, valentia i rigorositat.