«El mestre nou no sap parlar català!»

Vas a Urgències i t’atén un metge que quasi (o sense quasi) no entén el català i parla en castellà amb algun dels melodiosos accents americans. Per què? Perquè ve d’allà i l’han llogat per treballar aquí. Per què? Perquè Catalunya importa metges igual com importa fruita exòtica. Per què? La fruita, perquè som capritxosos; els metges, perquè la producció nacional no cobreix la demanda. La dinàmica és una mica més complexa, però en essència va per aquí. De manera que ens hi hem acostumat –això sí, sense deixar de rondinar. Al cap i a la fi, la majoria de nosaltres entenem el mateix, és a dir, res de res, si ens parlen d’una «fossa supracondília» o d’una «fosa supracondílea». Ens limitem a preguntar si té cura i si en tenim per gaire.

Però ¿quina cara ens quedarà si un dia comencem a omplir les escoles amb mestres de primària que no saben parlar en català, perquè la producció nacional de professors va per darrera de la demanda i arriba la prevista onada de jubilacions? Un desequilibri per afegir a tots els altres desafiaments assenyalats pels experts. Si l’alumnat ja es castellanitza per causes demogràfiques i sociològiques, què passarà si el mestre no actua com a factor de compensació perquè no domina la llengua? I com vols que la domini si acaba d’arribar i ja li han assignat una aula vacant? El problema ja no serà que el mestre renunciï al català davant un alumnat advers, serà que l’alumne de parla catalana arribi a casa i digui als pares que el mestre nou només parla castellà. Un viatge cap al passat de fa cinquanta anys.

Si volem evitar aquest escenari tan alarmant ens hem de dotar d’un nombre suficient de mestres de bona parla catalana. I com que no es matricularan per força, serà necessari que la de mestre sigui una professió molt atractiva: per remuneració, per condicions de treball i per expectatives de realització personal. Exactament el contrari del panorama que dibuixen les constants notícies sobre mestres cremats, amargats i amb ganes de plegar.