De tsunami, res

L’opinió pública encara veu, desgraciadament, l’envelliment de la població com a un problema, com un perillós tsunami demogràfic, que amenaça l’economia i la societat. Aquesta percepció és conseqüència d’un mantra, molt repetit des de l’ortodòxia neoliberal, que descansa en el menysteniment social de la vellesa, però que la realitat econòmica desmentirà, de la mateixa manera que ho ha fet amb el que assegurava que pujant el salari mínim es destruiria ocupació o el que afirmava que es reduiria el dèficit fiscal abaixant impostos.

Aquesta amenaça inexistent està basada en la falsa idea que no hi haurà suficient força laboral per procurar els béns i serveis necessaris al conjunt de la societat. Una visió errònia que únicament tindria sentit si continuéssim en una economia insostenible, buscant un creixement econòmic il·limitat, basat en l’expansió contínua del consum superflu, i en la que es continués malmetent infinitat de recursos naturals i dilapidant milions d’hores de treball. A més, aquesta fal·làcia tampoc té en consideració els grans augments de productivitat aconseguits fins ara i que continuaran desenvolupant-se exponencialment en el futur (robòtica, intel·ligència artificial...), amb els quals hi podria haver, fins i tot, grans augments de la capacitat productiva, si això no fos el camí cap a un suïcidi col·lectiu.

En una economia sostenible i altament robotitzada, el problema no serà, doncs, la manca de capacitat productiva, pretesament causada per l’envelliment demogràfic, sinó la manera com s’haurà de distribuir equitativament uns llocs de treball escassos -i la renda generada- entre les diferents generacions i persones. Una qüestió que, per poder viure en una societat pròspera, segura i cohesionada, s’haurà de solucionar políticament a partir d’un repartiment del treball, que haurà de passar forçosament per la disminució de les hores de treball setmanal, seguint la tendència generalitzada a escala internacional, que en la nostra economia ja va començar l’any 1919, quan es va fixar la jornada màxima de 48 hores setmanals, com a cessió política davant la lluita obrera amb la vaga de la Canadenca.

No té cap sentit, doncs, la proposta neoliberal d’allargar l’edat de jubilació i mantenir una força de treball excessiva que, alhora, barraria el pas a les noves generacions, sinó, tot el contrari: a mesura que els treballadors vagin acostant-se més a l’edat de jubilació, haurien de tenir el dret a unes reduccions horàries cada cop més accentuades, amb la qual cosa milloraria la transició a la jubilació per part del treballador i les empreses podrien adaptar-se més fàcilment a la seva substitució.

Si deixem de banda el mantra de la catàstrofe social deguda a l’envelliment, es veu clarament que la longevitat és un èxit aconseguit per tota la societat, gràcies a les millores en l’alimentació, la higiene... i als avenços mèdics. Un desenvolupament econòmic i social assolit gràcies a l’esforç dels que ara són grans i que continuen aportant a la societat, uns amb el seu treball laboral i d’altres, un cop jubilats, fent activitats no remunerades, com les de cures, voluntariat, participació..., en benefici de tots.