La píndola contra l’envelliment

En una societat en què es valora ser jove per sobre de tot, tothom voldria una píndola que impedís l’envelliment, garantís l’eterna joventut i, com a conseqüència, evités la mort causada pel pas del temps. L’eufòria inicial, que provocaria disposar arreu d’aquesta píndola imaginària, amb tota seguretat es convertiria en un malson. La població augmentaria exponencialment, mancarien recursos i la gent acabaria morint per desnutrició, això sí, en plena joventut. A més, en aquest món distòpic amb escassetat de recursos, es produirien infinitat de conflictes. Tothom lluitaria per formar part dels privilegiats que gaudirien de l’eterna joventut, els enfrontaments i la violència s’estendria arreu, es produirien grans mortaldats i la nostra civilització col·lapsaria.

Deixem-nos de fantasies. No existeix aquesta píndola ni s’espera disposar-ne mai, perquè el pas del temps és inevitable. Encara que... d’alguna manera us estic mentint, atès que existeixen una infinitat de píndoles reals, que poden parar l’envelliment: els verins, perquè la mort és l’únic remei que l’atura.

La no acceptació de ser una persona vella pot derivar en situacions malaltisses que provoquen greus perjudicis als qui les pateixen, com l’obsessió per mantenir-se jove (midorexia) o la por malsana a fer-se gran (gerascofòbia). De cap manera hem de tenir por de fer-nos grans, ja que és un procés inevitable, que hem d’acceptar i gaudir-ne orgullosament, perquè és senyal de la nostra supervivència.

Envellim des de l’adolescència, moment a partir del qual anem perdent facultats físiques i mentals, que compensem amb l’adquisició de maduresa i experiència. No obstant això, no hem de permetre l’associació, que es fa habitualment, entre tot el col·lectiu de persones grans i estereotips negatius, com la vulnerabilitat i la dependència, perquè és una mostra d’edatisme, del menysteniment que patim les persones grans a la nostra societat.

L’objectiu, possible i realista, que podem perseguir totes les persones, joves i velles, ha de ser l’alentiment del procés d’envelliment, per poder viure cada vegada més temps amb bones condicions. S’han donat molts consells per aconseguir-ho: alimentació sana, vida activa, exercici moderat, descans suficient, control de l’estrès, interacció i participació social... i ara es parla, entre d’altres, de la metformina, un medicament per a la diabetis que sembla que disminueix el ritme d’envelliment, i també de millorar l’autofàgia –el reciclatge dels rebutjos cel·lulars–, que segons diuen s’activa millor menjant únicament dos cops al dia, deixant el cos 16 hores sense alimentació.

Està per veure l’eficàcia d’aquests remeis i l’evolució que seguiran les troballes científiques, però, no sembla que l’envelliment es pugui considerar mai una malaltia, una alteració de l’organisme que tingui cura, sinó un procés inevitable que, en el millor dels casos, podrà alentir-se, però que, mai de la vida, ens permetrà emular la immortalitat que s’atribueix a la medusa Turritopsis dohrnii.