Opinió | TRIBUNA

Joves i velles, peres i pomes

La situació del jovent és molt difícil. Segons la tendència observada en l’Enquesta Financera de les Famílies (EFF), publicada pel Banc d’Espanya aquest mes de maig -amb dades de 2022-, cobren uns salaris baixos i ni tan sols tenen capacitat d’endeutar-se per comprar un habitatge. Els és molt difícil, doncs, independitzar-se i començar un projecte de vida propi. De fet, segons aquesta enquesta, el 65,9% dels joves entre 18 i 34 anys encara resideixen a casa dels pares, empitjorant 13 punts la dada de 2008.

En l’EFE es veu que, en la nostra societat, els salaris tendeixen a augmentar en créixer els intervals d’edat, fins a arribar al màxim entre 45 i 54 anys. Posteriorment, comença la disminució, que s’accentua més a partir de la jubilació. En canvi, les famílies que tenen més riquesa, basada principalment en l’habitatge i la segona residència, són les de l’interval de 64 a 75 anys. Cal tenir en consideració que el percentatge de famílies que disposen de pis en propietat baixa amb l’edat, fins al punt que, des de 2011, la taxa de propietat dels pisos per part dels menors de 35 anys ha passat del 69,3% al 31,8%.

Es dedueix, doncs, que la bretxa generacional es basa en la propietat de l’habitatge, conseqüència de l’estalvi de dècades per part de les persones grans, i en els baixos salaris del jovent, i no en l’excés de despesa en pensions, com apunten des de la dreta per provocar un enfrontament generacional. Sí, la mateixa dreta que vol disminuir les pensions és la que no inverteix en habitatge públic i la que va fer la reforma laboral de 2012, provocant la precarització laboral, que perjudicà especialment els joves que s’incorporaven al mercat laboral.

De totes maneres, seria una fal·làcia comparar la situació dels joves amb la de les persones velles, ja que es troben en moments vitals diferents, seria com comparar peres amb pomes. Si es volgués fer una comparació generacional significativa, hauria de fer-se un estudi sobre la qualitat de vida que té el jovent actual i la que tenia la gent gran, a la seva mateixa edat.

No tinc dades estadístiques, però sí que puc explicar, des de la meva perspectiva, alguns trets de com vivia el jovent de la meva generació. La majoria es posaven a treballar a 14 anys, fent l’aprenentatge d’un ofici i cobrant uns salaris baixíssims. Sovint l’abandonaven per fer feines no qualificades i poder disposar d’alguns diners, tot i que se solia donar la setmanada a casa.

En aquells temps, els joves miraven de marxar de casa perquè sovintejaven els conflictes amb els pares i anhelaven viure en llibertat. Eren moments de revolució cultural (cabells llargs, minifaldilles, rock...) i es volia trencar amb els costums arcaics i autoritaris de la postguerra. Un cop emancipats, però, era habitual haver de treballar llargues jornades i privar-se de moltes coses per poder viure i pagar el pis. Passats els anys i la joventut, per fi es podia pagar la hipoteca amb més facilitat, gràcies a la inflació que anava depreciant les quotes.

Eren altres temps, però està clar que la nostra generació no vam ser uns joves privilegiats.