Repressió després de l’amnistia

Fa deu dies Carles Puigdemont va afirmar que l’acord sobre la llei d’amnistia suposava obrir una «nova etapa», en la qual la lluita contra la repressió deixaria de ser «prioritària» per concentrar-se en empènyer la independència sense renunciar a la unilateralitat. Però, com ell mateix va reconèixer, l’amnistia no significa la fi de la repressió. I no la significa perquè el codi penal espanyol continua vigent. Per tant, si l’independentisme compleix amb la promesa del «ho tornarem a fer», el sistema judicial espanyol respondrà amb un contundent «nosaltres també».

L’amnistia, si és que s’aplica en tota l’extensió buscada, esborrarà les conseqüències penals dels esdeveniments de la dècada passada, amb el mes d’octubre del 2017 com a moment culminant. Però el perdó als seus protagonistes no garanteix que es deixi de processar amb duresa a tothom que provi de fer, no ja el mateix, sinó alguna cosa semblant. Si els exiliats tornen, si els condemnats del 2019 veuen aixecades les inhabilitacions, si els imputats pendents de judici deixen d’estar-ho, de totes maneres s’hauran de «portar bé» per evitar noves garrotades. En el cas que vagin més enllà, si converteixen un altre cop el Parlament en una cambra sobirana que nega l’Estat amb resolucions trencadores, si el Govern aplica les previsions de la DUI, si es busquen suports estrangers, si les protestes van més enllà de la gran passejada cívica de la Diada a la tarda, si es passa del dit a fet, llavors hi haurà imputacions per prevaricació, malversació, desordres greus i tot el que es pugui extreure d’una lectura atenta de la llei –inclosos el terrorisme i la traïció–, perquè l’amnistia esborra les acusacions passades però no les futures.

La dreta espanyola es queixa que el govern Sánchez perdona les gravíssimes faltes d’uns pecadors que no ha fet propòsit d’esmena. No pateixin: si realment «ho tornen a fer», és probable que ben aviat la lluita contra la repressió sigui un altre cop «prioritària».