«L’ombra de les hores»

Aquest és el títol del llibre amb què l’escriptor i fotògraf Jordi Solà Coll va guanyar el Premi Miquel de Palol de l’any passat. El volum, que inclou a la coberta una imatge feta per l’autor, s’estructura en diverses parts (A dues llums, Neu orba, Entreacte i El clar del bosc) i incorpora unes notes esparses i un apartat final d’epígrafs i citacions. Les citacions inicials ens ajuden a situar-nos sobre el sentit primordial de l’obra.

La primera és de Rainer Maria Rilke: «No hi ha món enlloc més que dins nostre». Efectivament, ens trobem davant d’un viatge interior, construït amb un exigent sentit del ritme, que es reflecteix en la respiració de cada vers i que ens acompanya per un trajecte presidit per un anhel de lucidesa. Jordi Solà Coll hi esquiva l’engany amable. Escriu, descarnat: «no germina la vida sense dol.» Hi percebem el pas del temps, inexorable: «Refà el cos el curs del temps. Esmena inútil a l’imperi de la cendra.» La certesa de la pèrdua, de l’erosió del que ens envolta: «Aquest sentit de pèrdua constant,/ l’alè fugaç que estima la incertesa/ –és fosca la llum que t’il·lumina–,/ torna al no-res el temps que es precipita.»

Ara bé L’ombra de les hores no és pas un llibre amarg. Jordi Solà Coll s’hi demana: «és veritat que mai veurem el riu/ dues vegades i que el jo s’escola/ sobre la pell d’un somni imaginari?». Hi ha devoció per la bellesa («Encara, a les palpentes,/ cerques la llum subtil de la bellesa») i voluntat de celebració de l’existència, però no ingenuïtat: «Caldrà tornar a l’origen de les coses/(...)/Caldrà traçar el desig en la penombra». S’imposa el cicle de la vida i, doncs, la consumació fugissera: «el dol impune/ d’haver alenat debades», «la pluja esborrarà les teves petges». La dimensió reflexiva d’aquests poemes no és pas incompatible amb un intens lirisme, una gran capacitat de generar imatges fascinants («Pensar el silenci,/ com lenta sura l’ombra/ damunt de l’aigua») i un profund humanisme («tot és pols si no empara/ la pietat a l’home»). Hi conflueixen i hi contrasten la memòria que ens configura i l’oblit que ens esborra: «dins la penombra –gèlida és la nit–,/ s’eleva un núvol blanc en la memòria» i «només l’oblit serà la teva senda».

L’ombra de les hores és una obra de maduresa. El poema d’Entreacte, encapçalat pel vers de Joan Vinyoli «Sol és qui no té ningú que l’habiti», es tanca així: «Tanta llum/ a l’ombra de la saba que declina.» I és rellevant el vincle essencial amb la natura que Jordi Solà Coll té i que emergeix nítidament en aquests textos: «Saber trobar el camí entre l’obaga de la fronda. Saber extraviar-se en el doll de la foscúria.» També ho és la decisió de cercar recer en la paraula: «Travessar l’intangible amb la paraula/ –a penes el vestigi del vertigen–», «retorna a la natura la paraula que s’immola», des de la consciència que el nostre destí no és pas romandre, sinó succeir i ser succeïts: «Tan sols perdura el que transita.»