Cap per avall

Donar-li la volta a tot, a la truita i als mitjons. Començar pel final, mirar-t’ho des de sota, posar-te cap per avall, notar el batec a les temples, el pes de la sang, la pressió dels ulls com si volguessin fugir de tu i mirar pel seu compte i fer veure que són lliures per guaitar a dreta o esquerra. Obrir el llibre per l’última pàgina, desafiar les normes, trair l’autor i llegir en veu alta les darreres ratlles de la novel·la que encara no has començat. “La foscor és femenina?-, li vaig preguntar, però la mare ja se n’havia anat. La Little Ray no es va quedar gaire. Es va esvair com un fantasma. Procuro no pensar en l’esvaïment”. Punt final. I si aquest tancament no et complau buscar-ne un altre perquè tots els acabaments són possibles encara que tinguin el mateix inici i sempre es poden reobrir, cloure de nou i reinventar. I allà on tu hi veus un desenllaç feliç jo veig el preludi d’un altre inici. Les històries comencen perquè algú decideix que en aquell moment just ha germinat la llavor d’alguna cosa, però és tot tan antic que els principis s’esvaeixen com la Little Ray i són només punts i a part.

Busco una altra perspectiva per ser més flexible, per fugir del blanc i el negre, veure els grisos i els marrons, els colors més antipàtics. I reculo els passos fets perquè m’agrada jugar i perquè sovint m’equivoco de camí i he arribat a creure que ho faig a propòsit, com quan pronuncio una paraula malament perquè els de la taula riguin, em rectifiquin i es pensin que no la sé dir. Hi ha dies que estic convençuda d’on vull anar però em faig l’orni i de tant fer-me la despistada acabo per oblidar-me’n. I poso al cotxe la cançó que més m’entusiasma, que mai no és la mateixa perquè no sé quina és la millor -de les cançons ni de mi-, i la canto sense entendre-la amb la veu més desconeguda i estrident de totes les que tinc. Deixo que vibrin els vidres contra la nit que m’envolta com si fos la protagonista de la història i tu m’estiguessis gravant mentre m’endinso en una altra primavera amb la il·lusió d’una descoberta nova. La força de tirar endavant m’empeny a mirar el cel i la lluna i em trec les ulleres per veure-hi menys. Recordo la torreta de terra sense rastre de vida que tinc a casa. Hi vaig enterrar l’etiqueta d’una peça de roba. Quan la vaig comprar em van explicar que era biodegradable, que si la colgava i la regava en sortiria una planta. Ho he fet amb la confiança que només tenen les devotes. Continuo regant-la cada matí amb les gotetes d’aigua que em queden al vas de l’esmorzar. Que algú m’expliqui com es fa perquè creixi. O per deixar de confiar-hi.