Amb respecte pel càncer, amb respecte per Kate

Aquest no és l’article que vaig escriure divendres per ser publicat avui. L’he canviat. El vaig escriure motivat per una de les meves passions inútils que és seguir, al detall, els moviments i gestos i senyals, que emet la família reial Britànica. Em fascina. Soc rar. Ho sé, però més rar em veuran si els confesso – i Setmana Santa és un bon moment per fer-ho – que la meva altra passió com a voyeur són els moviments vaticans. Els conclaus dels Papes en concret. Quan es dona el moment luctuós, m’hi enganxo com si no hi hagués demà i fins que el fum no és blanc. Al·leluia. Res, ara ja ho saben, per si em volen retirar el saludo. Doncs bé, divendres vaig escriure motivat per aquesta passió real britànica i per tot el núvol, huracans diria jo, al voltant de la inexplicable absència de notícies sobre la princesa Kate. Inexplicable, és clar, no perquè no tingués explicació sinó perquè, per alguna raó, no ens la volien donar. D’aquest buit a les teories de la conspiració hi ha mig cafè i moltes ganes de safareig i les darreres setmanes s’ha dit de tot. De tot. S’han insinuat i afirmat, un munt d’històries inversemblants sobre la vida privada i pública de la princesa i la seva família que, de tant inversemblant, prenien cos de veritat. I els dies passaven i els vídeos i les fotos al final sortien a la llum i més que donar llum alimentaven la part més fosca de tots nosaltres. Ens farà vergonya llegir-les i comentar-les al bar ara que ja sabem el que sabem. Al meu article de divendres jo, categòricament, com si fos un entès en la matèria i com si algú m’hagués demanat el parer afirmava que el darrer vídeo estrany, aquell de tots dos passejant, ells no eren ells. I fins aquí. I preocupat per saber d’ella i titulant l’article amb un eufònic» Què et passa Kate?». I ho vaig enviar al diari. I a la tarda es va saber, vam saber, per fi ens van fer saber la veritat amb unes paraules, una confessió impol·luta de la princesa: La veritat es diu càncer i la veritat és una dona jove amb càncer explicant-ho al món. I el cràter que encara provoca als nostres caps i als nostres cors la paraula càncer serveix per enterrar-hi tots aquests mesos que hem garlat i garlat sobre ells. Això sí, essent públic com són, la gran casa reial britànica hagués pogut gestionar d’una altra manera i no afegir-li aquest mal afegit a la princesa. I quan es diu càncer es fa el silenci i la por i el respecte i que serveixi de cura d’humilitat i de força d’empatia per totes i tots els que el pateixen càncer – o qualsevol mal - siguin princeses o no. I per això vaig trucar al diari i aquest no és l’article que havia escrit divendres.