Cases amenaçades i terrenys a preu d’or

A la seva última obra, «Urgell. La febre de l’aigua» (Proa), el periodista i escriptor Vicenç Villatoro trasllada a la novel·la històrica el que va ser una de les grans epopeies del segle XIX a Catalunya, la construcció del Canal d’Urgell, una de les obres més ambicioses de la seva època a tot Europa. La ciència, el progrés i la raó es confabulaven amb l’ambició per un futur millor per dur l’aigua al desert d’Urgell, en un període de grans projectes i aspiracions (la línia de ferrocarril de Manresa, per exemple) per fer créixer el país amb una passa de gegant cap al que era el primera gran capítol de la modernitat. Malgrat és un salt a dos segles enrere, parlem d’un moment històric en què des de despatxos llunyans ja es redactaven grans plans i es dibuixaven grans projectes que acabarien transformant territoris, per bé o per a mal. Canvis que a alguns els portava riquesa; a d’altres, sinó misèria, sí afectació.

Em serveix la història per posar en context que les planificacions i els projectes que afecten territoris ja venen de lluny, i que són tan rotundament necessaris (per avançar i per fer-ho de manera ordenada) com, de vegades, perillosos. Com les armes o com els tuits, els plans territorials, de vegades, també els carrega el diable. Aquí mateix n’hem tingut uns quants exemples de plans dibuixats que han ferit o agraciat als uns (administradors) o als altres (administrats). Fa just una setmana, aquest diari explicava que els propietaris i inquilins de quatre edificis del carrer Camps i Fabrés de Manresa saben des de fa dècades que els seus immobles estan afectats i que acabaran anant a terra fruit d’una operació urbanística projectada al segle passat. Previsió que, ara, l’operació de soterrar la línia de Ferrocarrils pot fer realitat. Són víctimes col·laterals d’una ratlla que es va dibuixar.

Altres, a les taques d’un pla urbanístic hi van trobar una mina. Per exemple, aquells que van veure com, d’un dia per l’altre, terrenys dels quals eren amos i que tenien un valor relatiu quedaven afectats per la utilitat pública. Propietaris que, amb demandes d’expropiació forçosa, han aconseguit que les administracions que van fer els plànols els hagin hagut de pagar aquells solars austers i d’aprofitament discutible a preu palauet. Si són lectors assidus d’aquest diari segur que els vindran exemples al cap.

El que en un moment donat pot semblar una taca minúscula, una ratlla innocent, o una traça fugissera sobre un plànol de paper pot esdevenir per a algú, anys després, un autèntic maldecap o un tresor amagat.