El déu de la guerra demana menjar i beure

Ares era el deu de la guerra en la mitologia grega. Era el déu més odiat de tot l’Olimp. Representava el dolor, la destrucció, la mort. Era un personatge agressiu, impetuós, obcecat i molt venjatiu. Sembla que Ares s’ha despertat i demana menjar i beure. Fins ara, per a la major part dels europeus actuals, la paraula guerra sempre ha estat lligada amb altres països o continents. La possibilitat que els exèrcits que paguem amb els nostres impostos haguessin de participar en un conflicte potencialment global, no entrava en cap hipòtesi de futur. Ja no és així. Per tot arreu, s’alcen veus que criden a rearmar-se i a mentalitzar-se per un possible conflicte.

Veient el que està passant a Ucraïna i a Gaza, no costa gaire imaginar-se el gran disbarat que es prepara. La maquinària de la guerra ja està brunzint a tot drap, per fabricar tots els canons i els obusos que facin falta. La graella on es rostiran milers de vides, s’està preparant. Des de les altes esferes on resideix el poder, ens parlaran d’honor, de pàtria, de valors i de tota la resta. Però el que hi ha darrere la cantonada per a moltes persones és la mort, la destrucció, la fam, la impossibilitat de tenir una vida raonable, de gaudir dels petits moments d’alegria ordinària a la qual aspirem tots els éssers humans. Per tot arreu i en tots els idiomes del nostre entorn ressona la paraula maleïda: voyna,, milkhamah, harb, Krieg, war... Guerra.

Les anomenades raons geopolítiques dels conflictes en marxa es redueixen a una sola: tots els poderosos de la Terra volen sucar les torrades a la mateixa tassa, que cada vegada és més petita i està més buida. Darrere d’aquests conflictes, no hi ha res més que un gran moviment de les grans potències globals pel control i l’explotació del món i per sortir guanyador de la crisi permanent en la qual està sumit el capitalisme global. Tant els règims capitalistes autocràtics (Xina, Rússia, Índia...) com els sistemes capitalistes lliberals, s’enfronten a la dificultat cada vegada més gran per a mantenir les bases materials dels seus sistemes. Vivim una lluita desesperada per mantenir la possibilitat d’accedir als recursos essencials (combustibles fòssils, minerals i matèries primeres) amb el mar de fons d’una confrontació per decidir el predomini geopolític global. Davant de la gran paradoxa del declivi d’un sistema basat en l’impossible creixement il·limitat, els poderosos del planeta han optat per la lluita i no per la cooperació, que és l’única estratègia que ens pot salvar.

Per moltes raons geopolítiques que es donin, mai podré entendre per què un bon dia milers d’homes es planten els uns davant dels altres i es disparen mútuament al mateix temps que bombardegen persones no combatents que estan fent les seves feines quotidianes. Mai entendré per què hi ha persones que viuen entre conviccions abstractes que s’alimenten de carn i sang humanes i converteixen a la resta de les persones en víctimes dels seus instruments de destrucció, de les seves màquines de matar i fer patir.