Pobresa enquistada

Ara fa vuit anys, el 9 de març de 2016, al Parlament de Catalunya va tenir lloc un debat monogràfic sobre la situació d’emergència social provocada per la pobresa després de la crisi de 2008. Es van aprovar una quarantena de resolucions, tretze de les quals per unanimitat, que tractaven de la renda mínima, els desnonaments, la pobresa energètica, l’augment de les beques menjador, la derogació de la reforma laboral, el sistema sanitari, un nou salari mínim català, el cànon de l’aigua, la pobresa infantil, les tarifes de transport públic, la dependència i la creació d’una comissió de seguiment dels acords aprovats, entre d’altres.

Cinc anys després del ple monogràfic, l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) publicava les dades de pobresa a Catalunya referides a l’any 2020 que demostraven que la situació era pitjor que la que hi havia l’any 2016. Concretament, l’any 2016 la taxa de risc de pobresa i exclusió social a Catalunya era del 22,5%, mentre que el 2020 era del 26,3%, el que significa un augment de gairebé el 18% d’aquest indicador.

Les noves dades de pobresa i exclusió a Catalunya tampoc conviden a l’optimisme. L’última Enquesta de Condicions de Vida d’IDESCAT, publicada fa pocs dies, indica una tímida millora en alguns dels indicadors, però, s’evidencia un empitjorament de la privació material i social severa, és a dir, de les condicions que són mínimes per viure amb dignitat. Concretament, la taxa de pobresa o exclusió social (AROPE) del 2023 se situa en el 24,4%, només tres dècimes per sota de l’anterior enquesta (24,7%). Si es posa el focus en els tres components de l’AROPE: disminueix el risc de pobresa (18%), que baixa gairebé dos punts; millora tímidament la baixa intensitat en el treball (6,6%), dues dècimes menys, però empitjora la privació material i social severa que mesura les condicions mínimes per viure amb dignitat.

Així doncs, un any més es manté la xifra: un de cada quatre catalans i catalanes es troba en una situació de pobresa i exclusió. I, un any més, es demostra que les polítiques socials encara no són capaces de solucionar la pobresa més extrema, la més estructural i crònica. Les mesures que s’apliquen no estan arribant a les persones que estan en una situació social més crítica.

Tot i que alguns ens volen fer creure el contrari, la pobresa no és cap malaltia i malauradament tampoc és un accident o un fet excepcional. La pobresa a Catalunya és un fet bàsicament estructural agreujat per les successives crisis de la darrera dècada. La gran majoria de les persones pobres d’aquest país ho són perquè perceben salaris, pensions o subsidis insuficients per cobrir les seves necessitats i/o perquè no tenen alternatives per reduir les seves despeses (hipoteques, lloguers alts, etc.). No són les trajectòries personals les que actualment porten a la pobresa, sinó la raquítica política de garantia de rendes i prestacions socials de Catalunya i Espanya. Per això, cal insistir en la necessitat d’una aposta ferma per unes polítiques de lluita contra la pobresa i l’exclusió més preventives, que evitin que les persones entrin en el cercle hereditari de la pobresa i l’exclusió.