Novell cau del santoral

Passarà a la història al costat d’eclesiàstics com el Papa Alexandre VI, el Borja dels 10 fills. El bisbe Novell en té dues de pròpies i tres més aportats per la seva esposa canònica des de fa uns dies. «En aquest bisbat passaran coses mai vistes» va prometre el dia de la seva nominació episcopal a Solsona. S’ha superat de forma esclatant.

És únic en tota la història de la cristiandat. De fet, sembla un ésser perseguit per la seva ombra a la qual no li permet passar al davant. El jove escolta es feu capellà perquè era el nivell superior i s’acostà al seu predecessor Traserra fins a obtenir la seva mitra, l’anell i el bàcul. I partir d’aquí se li van anar diluint unes etapes (per ell imaginades) d’aspirar ser copríncep d’Andorra i després anhelar fins i tot el tron de Sant Pere a Roma. Ben purpurat entrà cap als mons del sexe heterosexual, del rebuig a l’homosexualitat, de l’exorcisme i els altres que explicaré en un llibre.

Bisbes embolicats amb la majordona o amb les dones o amb les filles de feligresos devots sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. Però fer de bisbe, repartir hòsties consagrades i a la vegada mantenir relacions regulars amb una dona (o amb vàries), deixant-la prenyada de bessones abans de fugir per la porta xica del palau és un nivell insòlit. Ser pare i al cap d’un parell d’anys tenir la fortuna de rebre d’un Papa liberal la dispensa per casar-se amb la mare de les seves filles és un recorregut mai vist des de Jesús clavat a la creu. I aquest darrer capítol, el seu casament a l’ermita de la Guàrdia de Sagàs, podria no ser l’últim en el seu viatge vital de guionista fílmic incrèdul.

Un corresponsal vaticà amic i molt ben informat m’ha fet veure aquesta setmana que el Papa Francesc li ha volgut donar una lliçó. Segurament té raó. Si girem els rols per un moment, és a dir, conjecturem a un cardenal argentí als seus cinquanta anys encapritxat d’una balladora de tangos a Buenos Aires i amb ganes de casar-s’hi... Un ultraconservador, Papa Xavier, li hagués donat la dispensa? El lector interessat en podrà obtenir la resposta de qualsevol dels catòlics divorciats de Solsona. Només cal anar a preguntar. Caldrà insistir perquè la bona gent d’allà son molt seus amb les seues coses.

He comès un sacrilegi d’escriptor: he donat detalls del meu proper llibre, arriscant-me a atreure a imitadors. Volia fer un volum no massa llarg i de crònica pura sobre els fets de l’home de mirada il·luminada i perduda, sobretot respecte del seu propi pare, un humà devot i diaca. Però disposo de muntanyes de notes, hores de conversa, documents inèdits, testimonis directes de seminaristes, de familiars, d’empleades de la cúria, de preveres i d’una gola profunda amb alçacoll. M’han explicat fets inexplicables, transformacions de cos, d’esperit, tocs a les cuixes en trobades per resar i multes de trànsit.

Però em falta el seu testimoni. Via coneguts seus, parents polítics i seminaristes ho he intentat. Sense èxit. De Xavier a Xavier, concedeix-me una tarda de conversa. T’ho demano per Déu.