Quaranta centèsimes és molt o és poc?

En el primer cas parlem de 40 centèsimes minvades. Concretament, del pes relatiu de la població de Manresa en el conjunt de Catalunya. En la seva sèrie històrica de dades de població de les nostres ciutats, l’Institut d’Estadística de Catalunya atribueix a Manresa en el primer any amb dades, el 1717, una població de 5.669 habitants, quan per a tot el país es van comptabilitzar 402.531 persones. És a dir Manresa, llavors tan sols superada en població per Barcelona i per Mataró de ben poquet, contenia l’1,41% de la població del país.

La Guerra Carlista, la febre groga i el còlera a les dècades anteriors a 1860 van dur mortaldats que van fer caure aquest percentatge per sota de l’1%. Cent anys més tard, 1960 a l’època de l’arribada de les onades d’immigració, com la meva família, que venien a treballar a les fàbriques com la Fàbrica Nova, la Manresa de 52.216 habitants, tornà a tenir l’1,33% de la població catalana.

Des de llavors, la davallada del pes relatiu de la població manresana al conjunt del país, no va parar durant el segle passat, amb un punt significativament baix l’any 2001 on es va aturar en un 1,01%, que segueix fins avui en què Manresa és la setzena ciutat de Catalunya. Quaranta centèsimes perdudes.

El tombant de segle hi havia ganes de remuntar la llarga crisi industrial. El 1989 ja es va iniciar el Programa Bages cap al 2000. Diversos estudis previs sobre la problemàtica de la comarca i un procés participatiu amb els treballs de diverses ponències presidides per Josep Oliveras Samitier que va acabar en un llibre. Alguns dels participants poc temps després, vàrem posar de manifest la manca de consensos polítics institucionals per materialitzar i dotar de pressupost les propostes i conclusions de les ponències.

El 2000 es va aprovar l’Agenda 21 de Manresa que projectava el seu futur desenvolupament sostenible, econòmic i social, perquè segons la carta signada a la ciutat d’Aalborg a la qual ens vam adherir, «havíem après que els nivells de consum de recursos que tenim a les nostres ciutats destruiran el capital natural i hem de canviar els modes de vida, de producció, de consum i de distribució de l’espai». Per fer el pla de l’Agenda hi va haver participació social, diagnosi, línies estratègiques, pla d’acció ambiental, programes socials i econòmics i un acurat pla de seguiment.

Des d’aleshores l’anomalia de la temperatura mitjana a Catalunya ha pujat 40 centèsimes de grau (estem en un 50% més que la mitjana mundial) i ja sabem el que representa aquest camí de pujada que no s’atura. Ara que tenim la certesa que aquelles prediccions d’un futur insostenible es van quedar curtes, molt curtes i que, ens haurien d’haver dut a ser una ciutat radicalment diferent, acabem d’estrenar un nou pla: l’Agenda Urbana 2030, el que ens ha de servir per afrontar uns temps encara més difícils.

Amb els mateixos estils de fer política territorial, urbanística, d’habitatge, ambiental i social, serà aquest el pla de la remuntada?