Abans de res, respostes a l’habitatge

L’oferta de pisos de lloguer permanent ha caigut amb la limitació de preus, segons el principal portal immobiliari. Al conjunt de Catalunya la reducció ha estat del 13%, però hi ha xifres superiors com la de Girona, que arriba al 21%. Es agents del sector detecten una fugida en direcció al lloguer de temporada, aquell que se situa per sota de l’any de durada i no està subjecte als mateixos topalls. Cada vegada hi ha més indicis que les mesures per contenir els preus per la via de la prohibició no resolen l’arrel del problema. L’arrel és la mala estructura de la relació entre l’oferta i la demanda, a causa de la qual no hi ha prou pisos dignes a l’abast de les persones d’ingressos modestos. Gent que busca establir-se però no arriba a les quantitats que li demanen. S’han disparat també perquè a l’oferta escassa s’hi suma l’existència, sembla que creixent, de persones disposades a pagar lloguers d’escàndol per viure a certes zones de Catalunya. En resum: la coneguda desigualtat social. La complexitat del problema reclamaria polítiques ben meditades i executades amb decisió, però el que veiem de moment és la insistència en una línia de resultats insatisfactoris: el Govern duplicarà el nombre de municipis on s’apliquen topalls, que ara cobriran del 90% de la població. Més indrets on l’experiència diu que davallarà l’oferta.

El 12 de maig hi ha eleccions a la Generalitat. Ens queden menys de quatre setmanes perquè els partits amb opcions reals de governar expliquin els seus plans per resoldre el gravíssim problema de l’accés a l’habitatge, un dret elemental escandalosament desprotegit. Parlo dels que poden governar perquè els altres poden fer volar coloms de franc. Els que aspiren seriosament a la presidència ens haurien de dir quina és la seva estratègia, i ho haurien de fer de seguida, perquè els que en saben la passin pel sedàs abans del dia de les urnes. Però es fan el ronso, i això convida a pensar que no hi veuen sortida però tampoc no gosen confessar-ho.