Aquelles primeres eleccions

Hi ha una rifa en què pots sortir agraciat sense haver comprat cap número. Segur que més d’un lector ha estat o serà cridat a formar part d’una mesa electoral una vegada a la vida. És una tómbola on els criteris, si n’hi ha, són tan aleatoris i evanescents com les proclames electorals. Hi ha qui llepa sovint i qui no sabrà mai com es viu una jornada electoral des de la trinxera. Fins a dia d’avui, qui signa va ser convocat com a vocal en una sola ocasió. De fet, va coincidir amb la primera vegada en què vaig ser convidat a participar, també, com a votant. Parlo de les primeres eleccions municipals postfranquistes, l’abril de 1979, l’any del Torna, torna Serrallonga d’Esquirols i de tot està per fer i tot és possible del poeta Martí i Pol. Vam votar democràticament, però des de la incultura democràtica. Recordo un elector, encès i indignat, perquè no se li va permetre votar a Felipe González com a alcalde de Manresa. Si això és democràcia, ja podem plegar!, va protestar, sumit en la decepció més absoluta. El candidat socialista era Joan Cornet, i no es votava un nom, sinó un partit, el PSC, que el votant no reconeixia com el seu. Hi havia electors que no figuraven a la llista i altres que s’atansaven a la mesa, tot demanant consell. Els apoderats, però, estaven al cas, i miraven d’orientar-los, cadascú segons la seva brúixola. Fins i tot va caldre cridar l’atenció a un d’ells per distribuir propaganda a peu d’urna. De tant en tant unes paperetes colgaven les altres i algú va voler votar per compte d’un familiar difunt, presentant el recordatori com a aval. N’hi havia que votaven sense saber què votaven. Sobretot els avis transportats de les residències i tal vegada aquell grup de religioses, alguna de les quals afegí al vot una estampeta de sant Josep, tal vegada amb el desig que a la democràcia li florís la vara d’una ciutat amb ordre, pròspera i en pau.