El mal d’amor de Sánchez

Costa molt, combregar amb els arguments de Pedro Sánchez per plegar de president del govern espanyol i fugir de la política per culpa del pa que s’hi dona. Al ciutadà que comprova dia a dia quin és l’estil de fer política que practiquen els professionals que s’hi guanyen la vida, ja només li faltava escoltar un president del govern queixant-se del fangar en què es mou. Un president que ha demostrat saber fer virtut de la necessitat i que, com d’altres que l’han precedit, quan li ha calgut moure’s, surar i navegar per clavegueres plenes de merda ho ha fet amb l’expertesa innata dels qui saben a quin port volen arribar, costi el que costi, en paraules del mestre Rubalcaba. Sánchez no pot dir que confia en la justícia i hores després anunciar que està pensant en retirar-se perquè gent sense escrúpols ni decència posen en dubte, difamen, embruten la honorabilitat de la seva esposa. Com si no fos conegut que la gentussa de Manos límpias (ja té delicte el nom d’aquest sindicat singular) no és de fiar. Que ha estat denunciat i condemnat per la seva activitat difamatòria en d’altres ocasions, i que actua en conxorxa amb d’altres interessats a acabar amb el govern de Sánchez fent el que calgui, seguint les directrius del cabdill Aznar, sota l’empara del califat judicial. No serà que Sánchez desconegués els mètodes de criminalització, deshumanització de l’adversari que practiquen els seus enemics polítics. No serà que no participés convençut en la persecució dels líders socials i polítics de l’independentisme. No serà que desconegui com es difama, com es construeix un relat fals de la realitat i com es recargolen les interpretacions de la llei per justificar actuacions contràries al concepte internacional de la democràcia. Per tant, en una situació que considera difamatòria per venir de qui ve, el que li toca al polític demòcrata és plantar cara i desemmascarar els criminals. No arronsar-se davant l’amenaça, perquè seria donar-los la raó. Si es té la consciència tranquil·la no s’hi val la retirada. Una altra cosa és que tingui motius per a la desconfiança en la justícia. Llavors li queda l’opció de l’exili i lluitar per la veritat. Però si no, ja diràs tu si la carta amenaça no pot ser una altra giragonsa virtuosa que busca rèdit electoral, seguint l’exemple de xantatge emocional de Felip González, l’altre mestre, a Suresnes... Sánchez no pot adduir que plega per amor. Per amor podia plegar el bisbe Novell, perquè el dubte sobre la renúncia li va venir sobtat, de penal. Però a Sánchez no, perquè és gat vell i sempre va a l’avançada. M’agradaria saber què considera millor o pitjor: plegar per amor o per temor?