Cap a futbol!

El Dr. Delfí Abella fou cap de Psiquiatria de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, aquest és el nom complet d’aquest nosocomi i institució sanitària de renom, i també esdevingué director de l’Institut Psiquiàtric de la Santa Creu, hospital psiquiàtric de la mateixa institució, Sant Pau, lloc on vaig aprendre a conèixer persones, persones malaltes, potser algunes no tant malgrat que estaven internades, persones amb el seu projecte de vida trencat per una llarga institucionalització. En Delfí Abella va ser membre fundador dels Setze Jutges, el número 4, i l’anomenaven l’avi dels Setze Jutges, un grup de cantants de llengua catalana nascut en plena dictadura franquista i esperonadors de la llavors maltractada cultura catalana. Doncs bé, en Delfí Abella va compondre, l’any 1962 la cançó: "", una visió crítica d’un dels opis del poble, ara en diríem ciutadania.

Diuen les darreres estrofes de la cançó. "La massa és galvanitzada d’un noble deler esportiu. Què seria de nosaltres si el futbol no fos ben viu? Vindria la decadència, se’ns apagaria el sol, vindrien neguits inútils i misèries en estol", com ara.

Aquest plantejament em va molt bé per badar amb el futbol i donar-li una ullada un xic sarcàstica, ja que estem en plena campanya electoral i no cal posar-se a on, ara, no toca. Intentaré repassar alguns dels clubs més de moda i la seva governança, el seu lideratge i modus vivendi.

Anem a les Espanyes, tenim un club de la capital liderat i que es governa amb un model presidencialista, amb un autoritarisme a l’ombra, el seu president fa poques declaracions i aplica allò, tan castellà de: "mano de hierro en guante de seda", em recorda el dictador portuguès Oliveira de Salazar, gris públicament però efectiu, com dictador, quedi clar.

A la ciutat que porta el nom d’un club, segons el president Núñez, el club també té una governança i lideratge presidencialista, amb una exposició pública continuada i efervescent, un engany que el club és del soci; un suposat control per part de l’assemblea de socis, on participen una mínima part d’aquests. Aquest tipus de lideratge, messiànic, em recorden al nostre dictador, a Franco, que només li faltava dir: "Españoles, hace 40 años estábamos al borde del abismo, gracias a mí, ya hemos dado un paso al frente!" On vas Barça?

L’altre club de Barcelona, que juga fora de la ciutat, té un propietari, el Rastar Group, del xinès Chen Yansheng, una governança basada en el negoci i de pàtina empresarial, l’ànima històrica i de pertinença, no se la veu ni se l’espera.

I a Girona? Aquests ho fan bé, amb poc sabó netegen prou bé la bugada; qui governa? Doncs també té un amo, en Mansour bin Zayed, membre de la família reial d’Abu Dhabi, com el Manchester City. Aquí ni socis ni compromissaris tenen gaire veu, ni vot.

Pot ser que aquests darrers clubs, ens indiquen el futur no tan sols del futbol, sinó del món del negoci i del lleure arreu del món.

I el C.E. Manresa? A segona divisió B, RFEF grup III. Pot millorar.