Les xarxes socials

Això de les xarxes socials i l’opinió i el criteri que tenim a l’hora de parlar d’elles té la seva cosa. Estava en un col·loqui que versava envers les xarxes socials i la primera pregunta que posa sobre la taula el moderador és: «Per què les xarxes socials es consideren una addicció?», vaja, determinades com culpables ja d’entrada. La resposta és, segons el meu criteri, ben clara, les xarxes socials no són una addicció.

Aquesta situació em dona l’oportunitat per badar-hi, i dona peu per divagar-hi una mica avui. Crec que fa una temporada que confonem al personal, per què donem-hi una volta, de què caram parlem quan parlem de «xarxes socials»? Al cap i a la fi, quan un grup d’amics, o de persones d’un club esportiu, o un grup de veïns, per posar uns exemples bàsics, es relacionen formen, i són, una estructura social, estableixen una xarxa, i poden establir un vincle entre els participants. Són una xarxa social! Altre cas és quan es relacionen, i ho fan de manera no de manera presencial, sinó virtual, fent ús de mitjans de relació via telèfon mòbil o per ordinador.

Suposo que la pregunta del col·loqui i el concepte que habitualment ens ve al magí, quan parlem de xarxes socials és quan fem ús de plataformes virtuals per crear una xarxa o simplement comunicar-se, sobretot mitjançant internet que és una altra manera d’establir xarxes. Una situació en què el seu concepte ja ha guanyat una vegada més la tecnologia als humans. Les relacions personals, he de dir presencials, ja no es consideren xarxes socials? O sigui que establir una xarxa de relacions no té per què ser addictiva. Un motiu de confusió és quan parlem de la xarxa, la www, la gran i ampla xarxa mundial («world wide web» -www, la xarxa ampla mundial» de connexió, se suposa), que al final està fagocitant el concepte de xarxa, presencial, real, entre humans.

Hem passat d’una eina que ens ha ajudat a relacionar-nos, a tenir accés a informació, a recollir dades, entre altres possibilitats i funcions i que ha esdevingut clau en tots els àmbits de la nostra vida, la sanitat, l’educació, sistema financer..., a veure qui és capaç d’aturar el seu ús; la qüestió rau en l’ús que en fem, sense que afecti la salut i a la qualitat de la societat.

On poden començar els problemes?, la facilitat d’accés i la rapidesa per tenir múltiples maquinaris per fer ús d’internet, en persones vulnerables, vulnerables genèticament (sí, genèticament un 40% de persones amb conductes addictives són portadors d’un complex genètic afavoridor a les addiccions) o vulnerables per una situació personal o de l’entorn desfavorables prefereixin relacionar-se virtualment o viure en un món d’informació imaginari. I els circuits cerebrals i la xarxa de neurones implicada en l’addició és la mateixa en les addiccions amb substància i sense. La dopamina, un neurotransmissor, diferent de la coneguda serotonina, hi juga un paper molt important. Una peça clau en la sensació de plaer i de motivació per la recerca del plaer.