Entre els lloguers i l’emèrit

Davant la crisi de les cadenes de subministraments que amenaça les compres nadalenques d’enguany, és del tot indispensable que la fracció dura de l’independentisme –l’ANC, Junts, la CUP – s’afanyi a adquirir el pernil de Jabugo i la caixa de xampany que ha de regalar al jutge Pablo Llarena per agrair-li la seva inestimable ajuda en la tasca de convertir Carles Puigdemont en el més semblant al superheroi indestructible del combat republicà. Mai un dels seus enemics havia fet tant per la causa secessionista com ha fet l’instructor del Tribunal Suprem amb les seves gestions davant els diferents tribunals tant de la Unió Europea com dels seus estats membres. Per molt que la premsa amiga el protegeixi atribuint els problemes a una conxorxa antiespanyola –amb la col·laboració de l’enemic interior que usurpa il·legítimament La Moncloa, naturalment–, el cert és que els fiascos es deuen bàsicament als seus propis errors d’apreciació de com estan les coses més enllà del perímetre estatal espanyol.

Situem la prèvia de la qüestió: Llarena demana al Tribunal General de la Unió Europea, TGUE, que aclareixi el marge de discrecionalitat dels tribunals dels estats europeus davant una petició d’extradició com la presentada contra Puigdemont i companyia. El TGUE dona per fet que es compleix la seva recomanació de paralitzar qualsevol causa sotmesa a una petició d’aclariment d’aquesta mena («qüestió prejudicial»), però Llarena no ha desactivat l’euroordre contra Puigdemont, i per això sonen les alarmes quan vola a l’Alguer. La jutge li diu: marxi tranquil i torni d’aquí a uns dies. I al cap dels dies, un tribunal de tres membres diu: fins que el TGUE no aclareixi no sols la consulta, sinó la qüestió de si té immunitat parlamentària o no, és improcedent prendre cap decisió. Llarena insisteix, i demana que també detinguin Comín i Ponsatí, però els italians els apliquen la mateixa filosofia: com que no saben com acabarà l’embolic, es posen de perfil i surten eixuts del temporal. Previsible, no troben?

Atenció, que l’afer no està tancat. El tribunal sard l’ha ficat a la cambra frigorífica, al calaix dels ultracongelats, però a la taula del TGUE hi ha vàries carpetes amb els noms de Puigdemont, Comín i Ponsatí esperant que es dicti resolució. La més important és la del recurs presentat pels tres contra l’acord del Parlament Europeu que es va retirar la immunitat. Una altra és la petició que, mentre no es resol la qüestió anterior, els concedeixin una immunitat provisional (cautelar) per evitar ensurts com el de l’Alguer. I la tercera és la consulta de Llarena sobre si els tribunals belgues, italians o alemanys, posem per cas, poden negar-se a extradir-los o bé els acords europeus de reciprocitat els obliguen a atendre la petició de lliurament. Aquest aclariment només serà important si finalment perden la immunitat parlamentària. Per això la gran decisió és la que hem esmentat en primer lloc: en depèn que l’expresident i els seus companys tinguin o deixin de tenir un poderós blindatge.

Si el TGUE esmenés el Parlament Europeu i anul·lés la retirada de la immunitat de Puigdemont, caldria veure la lletra menuda per saber si poden tornar-li a prendre o queda immunitzat per a la resta de la legislatura. Però si la sentència fos la contrària, llavors la seva sort tornaria a quedar en mans dels tribunals estatals, com abans de la seva arribada a l’Eurocambra. Recordem que ja va ser detingut a Alemanya i que aquest país va decidir extradir-lo per malversació, però no per rebel·lió, i el Suprem espanyol va rebutjar-ho. Amb la immunitat esfumada, esdevindria molt important la resposta del tribunal europeu a la consulta de Llarena sobre el grau de discrecionalitat dels tribunals estatals a l’hora de decidir si accepten o no les ordres espanyoles de detenció i lliurament. De totes maneres, una resposta del gust de l’instructor espanyol no impediria que qualsevol detenció amb finalitats d’extradició iniciés un llarg itinerari de recursos i apel·lacions amb moltes oportunitats de ser arxivada.

Què decidirà el TGUE sobre la immunitat definitiva de Puigdemont i els seus companys? S’admeten apostes. Els partidaris de l’expresident mostren un innegable optimisme de la voluntat, necessari per mantenir la moral alta i escampar la fe en la victòria, però alguns experts fan una altra mena de reflexió. El tribunal de Luxemburg (per la ciutat on té la seu) és un dels poders de la Unió Europea; els altres són el Parlament, el Consell (que reuneix els governs dels estats membres) i la Comissió, o aparell executiu. Atenent al principi que entre bombers no es trepitgen les mànegues, les institucions de la Unió tendeixen a evitar desautoritzar-se les unes a les altres, i que el tribunal esmenés una decisió sobirana del Parlament, com la d’aixecar la immunitat de Puigdemont, suposaria una desautorització que no agradaria els parlamentaris; ni tan sols molts dels que van votar a favor de l’expresident. Però res no està escrit, i fins que la resolució no surti de l’ou no li sabrem el color.

Pablo Casado està disposat a anar fins al darrer racó d’Europa per aconseguir l’extradició de Puigdemont. Per a ell les coses són senzilles: el Govern espanyol es faria el dur amb el Govern italià, posem per cas, i els de Roma s’acoquinarien, agafarien l’expresident i el ficarien emmanillat en un avió amb rumb a Madrid. Aquest plantejament no s’adiu gaire amb les repetides proclames dels populars a favor de la independència i l’absoluta separació entre el poder judicial i els altres poders de l’Estat. Una separació que no admetria ficar-lo en un tràfic d’interessos diplomàtics entre governs. Però la realitat de les coses fa que els governs sí que tinguin un marge de maniobra, normalment a través de la fiscalia o d’organismes com l’Advocacia de l’Estat, i l’espanyol no ha insistit gaire davant l’italià (ni davant el belga, l’alemany, l’escocès o el suís) perquè les respectives justícies li enviïn un personatge que li complica menys la vida consumint-se a la casa de Waterloo que si fos a Lledoners.

El joc dels disbarats sembla no tenir límits al Madrid polític. En l’inici de la pandèmia el grup ultradretà Vox va reclamar el tancament del Congrés, i quan finalment es va decidir aturar el rellotge legislatiu (però no es va tancar la cambra, que va celebrar plens per ratificar els estats d’alarma), el mateix partit va impugnar la decisió. Ara el Constitucional, en una votació de sis a quatre, els ha donat la raó, malgrat que el mateix tribunal va entrar en hibernació per les mateixes raons en les mateixes dates. Quan es tracta de la salut, tant la meva com la de tothom, entre el consell dels metges i l’opinió d’uns llicenciats en Dret em decanto per la dels primers, i aquests es van passar tota la primavera del 2020 insistint a reduir l’activitat social al mínim, quedar-nos a casa i no reunir-nos fora de la bombolla, i la decisió del Congrés anava en aquesta direcció. Però ja se sap que la lògica dels tribunals, quan s’aconsegueix identificar sota la sintaxi obtusa, de vegades té poc a veure amb la lògica popular.

La part important de l’acord entre PSOE i Unidas Podemos sobre polítiques d’habitatge és el fet que supera el primer obstacle perquè hi hagi pressupostos. Ara els cal trobar els vots de 21 diputats més, a pescar sobretot entre els independentistes catalans i els nacionalistes bascos. Les mesures per embridar el cost disparat dels lloguers han rebut l’acusació de descafeïnades, perquè en queden fora la majoria d’habitatges, i, d’altra banda, Pedro Sánchez s’ha tret de la màniga una mesura d’un populisme descarnat: una ajuda lineal de 250 euros per al lloguer jove. Ja fa temps que aquesta mena de repartidores es critiquen amb l’argument que, en realitat, permeten als empresaris continuar pagant sous baixos –un efecte semblant tindrien les rendes universals garantides– i contribueixen a mantenir alts els preus. És a dir, que al final els diners públics acaben, per estalvi o per cobrament, a les butxaques de patrons i propietaris.

L’acord per als pressupostos ha posat sordina a un altre afer de la setmana política espanyola: la notícia que la fiscalia prepara l’arxivament de les diligències obertes pels possibles delictes fiscals de Joan Carles de Borbó, el qual s’estaria pensant fer estades puntuals en territori espanyol sense arribar a establir-s’hi de moment. L’afer de l’exmonarca és complicat acabi com acabi: si el sistema judicial tanca les carpetes serà un escàndol, però asseure’s a la banqueta d’una sala de judicis seria un terratrèmol. Mantenir-lo en el desprestigi sense posar-li les manilles és una sortida d’insatisfacció tolerable.