Quadrilàter europeu

Quan el Govern espanyol va accedir a derogar el delicte de sedició va assegurar que els desordres agreujats permetrien actuar contra fets com els del 2017. Aquesta afirmació va ser rebuda per una part de l’independentisme com la prova que la reforma del codi penal era una enganyifa per extradir Puigdemont, mentre la dreta espanyola parlava d’amnistia encoberta. Aquests dies els fiscals, l’advocacia de l’Estat i el jutge Llarena han discrepat al respecte. Els dos primers s’han esforçat en donar la raó al Govern i per això defensen reclamar l’extradició dels exiliats pel delicte de desordres, mentre Llarena, amb les benediccions dels companys de tribunal emprenyats pel canvi legal, s’aplica a contradir l’executiu i exclou aquesta acusació, una renúncia que compromet el futur del procediment penal però avala les tesis crítiques dels qui avui es manifestaran a Madrid (PP, Vox, Cs) contra els pactes amb ERC. Xoc de poders amb els caps dels processats com a pilota.

Amb ERC incorporada amb retard, la manifestació impulsada en primera instància per Carles Puigdemont va aconseguir unes hores de feble i provisional unitat independentista per protestar contra els missatges de Pedro Sánchez presentaven la cimera franco-espanyola de Barcelona com el certificat de defunció del Procés. Dels quatre diaris que s’editen a Barcelona, només El Punt Avui obria ahir portada amb la protesta i un eloqüent «encara hi som». La Vanguardia, El Periódico i l’Ara dedicaven el principal titular a la cimera, els dos primers amb la foto de Macron i Sánchez al terrat del MNAC amb Barcelona als peus, i el tercer amb la salutació de Pere Aragonès al francès a qui, per gestualitat, Ada Colau li va arrencar més atenció. Pel que fa a la manifestació dels trenta mil o els sis mil, El Periódico simplement la ignorava a la portada, La Vanguardia l’esmentava en lletra petita i per a l’Ara era la segona notícia. Com si cloure les parpelles fes desaparèixer la realitat.

El diari madrileny ABC, ferm opositor a l’actual govern espanyol, titulava ahir a tota portada que «Sánchez no aconsegueix presentar davant Macron la Catalunya normalitzada». Ho il·lustrava amb una imatge dels manifestants independentistes de Montjuïc. El Punt Avui, diari independentista més proper a Puigdemont que a Aragonès, titulava «Encara hi som», també amb foto de la concentració. Des d’extrems radicalment contraris es coincidia en negar el mantra que repeteix l’executiu espanyol: que el Procés s’ha acabat. En la roda de premsa amb Macron, Sánchez es va situar en l’equidistància moderada entre la manifestació independentista i la de PP, Vox i Cs demà a Madrid. Pot situar-se en la posició teòrica que consideri més oportuna, però certificar defuncions mentre el difunt no para de bellugar-se és una mica agosarat. L’independentisme no ha mort per la senzilla raó que és molt difícil tornar a posar la pasta de dents a dins del tub un cop que n’ha sortit.

El territori espanyol és a la frontera africana d’Europa i una de les vies més utilitzades per a la penetració de la immigració irregular al continent. La intensitat del flux no varia només per condicions objectives d’economia o de guerra sinó també per la voluntat del règim marroquí, que fa anar l’aixeta segons la seva conveniència. Des que Madrid i Rabat han tornat a ser amics, el raig s’ha encongit fins la tercera part. Quan aquests migrants, desgraciats entre els desgraciats, assoleixen la península, molts intenten continuar cap a França o Alemanya, i les autoritats franceses proven d’impedir-ho ni que sigui amb devolucions «en calent» com ha mostrat TV3. Resultat de tot plegat: França manté tancats passos fronteres perquè no confia en la capacitat (o voluntat) espanyola de filtratge, la cimera de Barcelona eludeix el tema anunciant una comissió d’estudi, i el PSOE es queda quasi sol al Parlament Europeu votant en contra de la condemna al Marroc per violació de drets humans.

Pere Aragonès i Salvador Illa s’han donat una setmana de marge, de la que ja n’han consumit uns quants dies, per tancar un acord per l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat. Des d’ERC i des dels Comuns pressionen els socialistes i els exigeixen ser responsables, obviant totalment l’alternativa de Junts, als que no fan el mateix retret. I els d’Illa es limiten a qüestionar als republicans quan aquests diuen que està quasi tot tancat. La petita guerra de relats entre els portaveus dels dos partits ja cansa i avorreix als pocs ciutadans que hi presten atenció, però el joc té profunditat i transcendència perquè en depèn la durada de la legislatura, ara que és a punt d’arribar al seu equador. Si hi ha pressupostos el 2023 es poden prorrogar el 2024 i convocar eleccions al final d’aquell any, però en cas contrari el xiclet no es pot estirar tant i seria molt difícil evitar la convocatòria dins d’aquest mateix any. Illa juga amb l’amenaça d’aquest abisme i per esquivar-lo reclama els llorers de vencedor.

Un 17% de la població espanyola creu que l’avortament hauria de ser il·legal en tots o la majoria dels casos segons una enquesta de l’any passat. Per record de vot, els més intransigents són els de Vox, seguits pels del PP. Entre els votants populars, el rebuig obté un 26% a favor i un 59% en contra. Entre els electors de l’esquerra, en canvi, el suport l’actual sistema, de terminis i sense més explicacions, és aclaparador. Treure a passejar la qüestió, com ha fet el vicepresident voxista de Castella i Lleó amb l’anunci fantasmagòric d’un protocol invisible (que el president desmenteix), genera incomoditat en el PP perquè qualsevol posició que adopti disgustarà una part dels seus electors. Per això Vox fa el que fa: el moviment busca atraure els votants del PP de moral catòlica conservadora, igual com empaita els més nacionalistes amb altres gestos. Per això Feijóo ha callat durant cinc dies i ha acabat sortint per la tangent de criticar el PSOE per haver posat el dit a la nafra.

Uns policies antiavalots s’enduen a pes de braços la menuda Greta Thunberg de la concentració ecologista contra una gran mina alemanya de carbó a cel obert. Els activistes havien ocupat el poble buit d Lützerath que les excavadores enderroquen per ampliar l’explotació. Alemanya, amb els Verds en el govern multicolor, ha reactivat el consum del més contaminant dels combustibles fòssils per reduir la dependència del gas rus mentre les energies renovables no assoleixen la potència necessària. Són les contradiccions d’una transició de model que si ja era complicada de gestionar, se n’ha tornat més per la invasió d’Ucraïna i les sancions als hidrocarburs russos. Berlín té por d’una escassetat si l’hivern es comporta com a tal però Brussel·les, en una visió de conjunt, està contenta perquè la dependència de Moscou ha caigut en picat i els preus han tornat a nivells anteriors a la guerra, tot i que superiors als d’abans de la pandèmia. Optimisme prudent amb un ull posat als mapes meteorològics i un altre als militars.

Alemanya, França, Itàlia, Espanya. Ordenats així per població i per economia, són els quatre primers estats de la Unió Europea d’ençà la marxa del Regne Unit. Un quadrilàter irregular pel que circulen aliances estratègiques i tàctiques amb una gran variabilitat. A Espanya se li suma Portugal com acompanyant simbiòtic per a benefici mutu; els portuguesos havien mantingut una relació històrica especial amb els britànics, però el Brexit ha canviat el paisatge. La cimera de Barcelona millora la rellevància de l’eix París-Madrid sense afectar la primacia absoluta de l’eix París-Berlín que aquest diumenge celebra una de les seves cimeres semestrals. Els moviments d’aliances entre els Estats membres són més cabdals com més protagonisme guanya la Unió Europea, i de crisi en crisi n’ha guanyat cada cop més. Dijous a Barcelona Macron va recordar a una periodista gala que la mancomunació del deute per la que preguntava ja fa temps de funciona. La gestió de la pandèmia i les vacunes, els fons de recuperació i per un futur digital i sostenible per a la propera generació (la Next Generation), la resposta a la invasió russa d’Ucraïna, han estat alguns episodis de polítiques que fa quatre dies haurien estat nacionals i descoordinades; dit això, els interessos divergents existeixen i obliguen a llargues, complicades i delicades negociacions sense vencedors absoluts. Ara hi ha sobre la taula el retorn d’Estats Units al proteccionisme de les subvencions a la indústria, que suposen una competència deslleial a la que Europa ha de respondre, i sobre l’abast de la resposta hi ha visions diferents. Macron i Sánchez van parlar de fer pinya.