¿Què li cou a Grifols? El benefici net

«Cada vegada que sentis en una presentació la paraula ebitda, substitueix-la per beneficis ‘bullshit’». No és necessària la traducció. Aquesta frase de Charlie Munger, pronunciada en la reunió anual del grup inversor Berkshire Hathaway el 2003, forma part de la història recent de les finances. Munger va morir el 28 de novembre als 99 anys. Era la mà dreta i mà esquerra de Warren Buffett, considerat l’inversor més influent d’aquesta era.

Berkshire Hathaway val en borsa 800.000 milions d’euros, més que tot l’Ibex 35. Té participacions en una infinitat d’empreses: des de Coca-Cola fins a Apple i Disney, a més de controlar el 100% de companyies en desenes de sectors tan diversos com les companyies d’assegurances, el tèxtil, la construcció i l’immobiliari.

Luis Torras, analista d’EDM, l’espanyol que més ha analitzat i conegut de primera mà Omaha (Nebraska), seu de Berkshire, l’esperit inversor de Buffett i Munger, explica: «Ells sempre van ser uns escèptics de les innovacions comptables que van començar a aplicar-se a Wall Street orientades a afavorir millors números a curt termini a expenses d’una prudència financera més elevada a llarg termini».

Tot això ve a col·lació de l’ebitda i de les sopes de lletres en les quals s’han convertit en l’últim any les anàlisis financeres de les empreses, sobretot pel que fa a les cotitzades. Si fins a mitjans dels anys 90 tot era pa i vi -és a dir: benefici net per acció i posició de caixa (cash flow)-, la invenció de l’ebitda va iniciar un exòtic salt cap endavant. Els que vam tenir la fortuna de tenir com a professors de comptabilitat i finances a IESE el senyor Fernando Pereira i el senyor Félix Huerta recordem les seves advertències: la prudència és la clau a l’hora de desenvolupar la política comptable. Al final, fent una anàlisi ràpida de qualsevol empresa, n’hi ha prou de mirar únicament tres coses: la ratlla final del benefici, la tresoreria i el deute. A partir d’aquest punt, tal com faria un bon metge, que comenci l’anàlisi de l’estat de salut de la companyia.

L’ebitda respon en anglès als beneficis abans d’aplicar els interessos del deute, els impostos, les depreciacions/provisions i les amortitzacions. Es va inventar per poder analitzar amb més exactitud el negoci real, les seves debilitats i fortaleses, de les empreses que creixien endeutant-se i reestructurant-se. Ens hem de remuntar a mitjans de la dècada dels anys 80 del segle passat per veure la gènesi de l’explosió de l’endeutament. L’enginyeria financera va començar el seu gran agost amb les compres palanquejades d’altres companyies, amb les emissions de bons porqueria i una nova categorització del risc. Les agències de ràting van sorgir i es van fer molt més influents alhora que el deute s’erigia en la nova gran reina de Wall Street. Va començar l’edat daurada dels bancs d’inversió.

En l’anàlisi financera hi ha una gran diversitat d’escoles per justificar les valoracions de les empreses. La provocació procaç de Munger a l’hora de definir l’ebitda només posa en evidència que, al final del dia, més enllà del curtterminisme, les empreses que triomfaran seran aquelles que generen de manera recurrent un creixement dels seus beneficis nets, sense hormonar. Una cosa tan fàcil com restar de les vendes les despeses operatives i no operatives.

L’acusació de Gotham City Research sobre la manipulació financera realitzada per Grifols i els accionistes que controlen l’empresa a través de l’empresa holandesa Scranton és d’una extrema gravetat. Algú menteix i, a hores d’ara, posicionar-se a favor dels uns o dels altres és impossible. Les autoritats que han de vetllar per la veracitat i l’absoluta transparència dels estats financers de les empreses cotitzades han d’actuar.

Grifols és una de les poques empreses espanyoles que ha trencat en la borsa la dependència de sectors clàssics com la banca, l’energia i la construcció. El seu model de negoci, compra de sang i tractament del plasma, s’ha fonamentat a través d’un creixement via adquisicions i endeutament-fins a 11.000 milions- que fa ja més d’un any va posar contra les cordes la seva estabilitat financera després de la pujada de tipus, fet que va generar una crisi de governança i canvis en l’alta direcció. En la seva reestructuració, un objectiu: reduir el deute.

Uns números finals. El 2022, Grifols va anunciar un ebitda de 1.221 milions, un ebitda ajustat de 1.174 milions i un benefici net de 208 milions. En els nou primers mesos del 2023, el benefici net de Grifols va ser de tres milions. ¿Què diria Munger?