«Feia classes sense vel a l’Afganistan per empoderar les dones»

Els talibans han aconseguit, de nou, el poder polític a l’Afganistan. Ha estat una sorpresa per a vostè?

No esperava que hi tornessin els talibans. Tenia clar que s’estava lluitant per aconseguir un acord de pau, però han passat coses que han reconfigurat la geoestratègia mundial. Primer, el mandat de Donald Trump, que va canviar les relacions internacionals. Durant el temps que s’ha intentat tirar endavant el procés de pau, la Xina hi ha estat molt present i econòmicament és a dins. De fet, tot el que comprem a l’Afganistan és xinès. I a més hi ha els forts interessos del Pakistan.

Quan s’adona que la situació es capgira?

Quan va arribar Joe Biden va dir que acabarien de treure les tropes de l’Afganistan, amb l’objectiu de captar vots perquè mantenir-les feia perdre electors a tothom. Per altra banda, un dia per casualitat en Josep Alay, a qui ara critiquen molt, però sap molt de geopolítica, va escriure un tuit anunciant que la Xina havia arribat a un acord amb els talibans, i això em va fer patir. Dos dies després ja començava el control de diverses regions per part dels talibans. Així que m’ha sorprès l’ascens talibà i em sembla terrible perquè ha trencat els somnis d’un munt de gent.

Tenim massa idees preconcebudes del país?

L’Afganistan, al contrari del que tothom pensa, té un passat molt ric en cultures i són oberts en les seves relacions interpersonals. L’arribada dels talibans ha trencat aquestes dinàmiques, especialment de les ciutats com Kabul, Herat o Mazar.

Per què se’n va a llocs en conflicte?

Abans d’anar a l’Afganistan vaig fer un treball de camp a Guatemala, amb les indígenes maies de la serralada dels Cuchumatanes, on havien tingut una guerra cruenta i amb un nivell de violència brutal, fins i tot més que a l’Afganistan, tot i que els nivells de violència són difícils de comparar. Narraven atrocitats perpetrades per l’exèrcit que molts cops no m’atreveixo ni a explicar. Hi vaig fer també una missió d’observació internacional i perquè una professora meva de la Universitat de Bradfort, al Regne Unit, hi treballava i volia que hi treballés amb ella, jo parlava castellà. Però quan vaig tenir l’oportunitat de decidir el lloc on volia anar a fer la meva tesi doctoral vaig pensar, «per què haig de parlar castellà si aprenc idiomes amb facilitat?», així que vaig decidir marxar a una guerra per aprendre una nova llengua. L’opció escollida, l’Afganistan i la llengua, el persa.

Hi va viure entre el 2008 i el 2012. Què va suposar per a vostè?

Quan posaves els peus a Kabul, la capital, et podia passar qualsevol cosa i n’era conscient. Des de segrestos a atemptats, però tenia poca por i per això vaig centrar la meva recerca a les províncies de Kapisa i Logar, totes dues eren perilloses, però aquesta última era de majoria de la població ghilzaipaixtú. Tot i que no es pot dir d’aquesta manera, és l’ètnia que ha donat més suport als talibans perquè la regió de la vall de Swat, i zones afines, toca en part a la província de Logar, on quasi tothom és ghilzaipaixtú. Jo tenia estudiants d’aquesta ètnia i eren magnífiques persones, no criminalitzéssim una tribu. En aquestes regions hi anava en condicions molt diferents de com es movien els internacionals, jo em sabia amagar i passava per afganesa.

Com ho feia per desplaçar-se?

Quan anava a aquestes regions buscava algun conductor jove i espavilat que parlés paixtú i persa amb un cotxe que no cridés l’atenció. Quan anava a Kapisa on hi havia dues carreteres per anar i tornar, moltes vegades em posava al seient del davant del cotxe. Això les dones no ho fan mai, i em miraven de forma estranya, però prenia les precaucions i em vestia com si fos una afganesa. Tenia dos burques i me’ls posava a les regions més perilloses, i amagava l’ordinador. Algun cop m’havien fet sortir del cotxe, però no vaig tenir mai cap gran ensurt.

Hi impartia classes. Costava exercir de professora?

Per empoderar les dones mai he fet una classe a l’Afganistan amb el vel posat, i deia als estudiants que estava sorda i que si me’l posava, no els sentia. Relacionat amb això, em van passar dues anècdotes que expliquen com és el país avui dia. Una de les assignatures que hi impartia era Mètodes i Tècniques d’Investigació, i ho feia com si fos a Catalunya. Un dia, explicant el dubte metòdic de Descartes, al final de la classe se’m va apropar un estudiant magnífic i em va dir, «això que ens ha explicat és molt interessant, però ha de saber que el dubte la pot matar», en referència que no pots dubtar de Déu. Una altra vegada els explicava la teoria de l’evolució de Darwin i un alumne va aixecar la mà per dir-me, «que sàpiga vostè que això és una teoria, i el món l’ha fet Déu».

Vostè deia que és el país més obert de la regió.

És un lloc on els xiïtes i sunnites han tingut bona relació entre ells i amb els altres i, a més, l’Afganistan és el bressol del sufisme, que és una forma molt interessant i moderna d’entendre l’islam perquè tracta la interpretació personal de la religió. Una de les coses que més em sobtava era que els estudiants resaven al pati, i sempre els deia que jo entenia que des que van venir els talibans havien de demostrar que són musulmans, però la religió és una cosa que es porta dins i resar al carrer no ajuda. N’hi havia que ho entenien i d’altres em deien que em ficava on no em tocava.

De què va la tesi que hi va fer?

Explico que una societat que ha viscut un nivell de violència molt alt no es recupera, així que si hi integres una democràcia, que és el que han intentat fer durant dues dècades a l’Afganistan, et trobaràs amb una societat malalta que fan servir les institucions d’una forma malalta. És difícil refer un país que ha patit tant, on la guerra no s’acaba, i menys de la manera tal com els hi hem portat la democràcia. Jo deia als alumnes que ells no podrien refer el país perquè tots havien estat refugiats i que, per tant, ho farien els seus fills. De fet, ara tampoc passarà això perquè els fills viuran sota els talibans.

Seguint el fil que comenta. Per què a Europa després de la II Guerra Mundial es van anar consolidant democràcies?

No és fàcil de respondre, però no a tot Europa hi ha democràcia, com és el cas de Rússia. A part, la població civil no va patir de la mateixa manera a tot arreu. Hi ha un element que és la pobresa, que hi té un paper important. Quan feia entrevistes a l’Afganistan sempre preguntava com definien la democràcia, i no em defensaven una democràcia sinó un estat del benestar, que és una cosa molt diferent. Parlaven de cobrir les necessitats bàsiques, i tenir hospitals on parir, escoles on portar els fills i carreteres on no et matis. La gent dels països pobres no entenen que la llibertat és poder seure a menjar amb el pare i discutir sobre què votaran, perquè ells voten el mateix que el pare. Jo deia que les eleccions són per a nosaltres i fer-ne en un país com l’Afganistan no té sentit. Hi ha un component del qual són les societats comunitaristes que tampoc tenim en compte.

Ara és mare. Suposo que això la deu condicionar.

Ara tinc una responsabilitat superior, que és cuidar el meu fill, que té set anys. Jo vaig decidir molt clarament que volia ser mare i ara aquesta és una prioritat essencial a la meva vida.

Per què va decidir ser una estudiosa dels conflictes armats?

Jo era l’única neta del meu avi que s’asseia al seu costat i li deia que m’expliqués coses de la guerra, i m’interessava molt el tema.