Rut Mateu, modista: "Estudiar violoncel no em compensava amb satisfacció"

Amb quina edat vas començar a tocar el Violoncel?

Amb dos anys... gairebé als tres.

No és molt d’hora?

Això perquè em vaig formar amb el mètode Suzuki. Que té una filosofia darrere i moltes coses per explicar, però una de les característiques és que comences a tocar de molt petit. Soc la petita de tres germanes, i ja les meves germanes van fer-ho abans que jo. Sempre ho he vist normal.

On s’estudia?

És un mètode d’un professor japonès, però jo ho vaig estudiar a l’Escola de Música de Capellades. De fet les primeres classes són amb els pares, perquè tinguin una noció de com acompanyar el fill. Després es treballa amb el joc i la recompensa com a part de l’ensenyament; és a dir que estudiar no ho sents com una obligació. Quan ets més gran, evidentment ja sí, has d’estudiar per estar en un conservatori.

És positiu començar la música amb 2 anys?

Més enllà de que està demostradíssim per molts estudis que és bo per al desenvolupament del cervell dels infants, a mi m’ha ensenyat una metodologia de treball disciplinada, i em fa ser una persona constant. Això ho dec a aquesta formació. També és gràcies als pares, que et guien. Jo sempre havia estudiat instrument cada dia. Treu-li Nadal i algun altre dia. Però sí, cada dia de la meva vida.

Et fa renunciar a molt?

Sí, he renunciat a algunes coses. Per exemple, jo mai he anat a un festival de música, mentre tots els meus amics sí. Deixar de tocar el violoncel durant tants dies era impensable. Estava tocant a un nivell semi professional, i no podia. Tampoc ho canviaria. En canvi he guanyat altres coses, com trobades de músics que no tenen res a envejar a aquests festivals. No me n’he penedit mai.

Però tu amb dos anys no vas escollir instrument.

Ja. És una cosa que molta gent em diu, però jo penso que hi ha moltes coses que no esculls, i més quan ets petit. Totes les nostres decisions diàries estan condicionades. És el deure dels pares educar, i prendre decisions per una persona que no té la capacitat de prendre-les. Jo no m’he queixat mai d’això.

A uns pares que dubten, què els diries?

Ho recomano molt. I més ara que crec que les generacions que pugen crec que estan sobre estimulats, amb moltes coses; aquest mètode et fa desenvolupar una capacitat de concentració molt important.

Hi ha un dia que decideixes canviar la música per la moda.

Va ser amb la pandèmia. S’ha de dir que fins a segon de carrera tot m’anava molt bé acadèmicament. Tenia molta facilitat. Era ràpida. Tenia gràcia tocant. El que sigui. Però a partir de tercer de carrera vaig començar a tenir petites crisis d’identitat, perquè veia que l’esforç que m’implicava estudiar violoncel no em compensava amb la satisfacció.

No devia ser fàcil el pas?

Tinc més facilitat pel món de la música que per la costura, això està clar. Els dos anys aquests del grau de vestuari, mai m’havia implicat tant en una cosa. Hores i hores de treball. A mi estudiar tres hores de violoncel em suposava un esforç molt bèstia, i ara cosint el temps se’m passa volant.

Entenc.

Molta gent em diu «Quina pena, ho feies molt bé». I jo els dic, «Ja, però escullo no fer-ho». I per mi això és una gran tranquil·litat. A la vida no has de fer el que se’t dona bé, si no el que t’agrada.

Era previsible el canvi?

A mi sempre m’ha agradat molt la vestir-me. No tant la moda, però sí per la roba. Als 13 anys, vaig aprendre a cosir amb la meva tieta, que és modista també. Em va ensenyar a cosir ella, perquè recordo anar a les botigues i no trobar les coses que jo tenia al cap. Era l’època de l’institut, que et fixes més amb el que et poses. I des de llavors he cosit sempre.

Quan estaves al conservatori també?

No. Quan vaig començar la carrera de música ho vaig deixar de banda, perquè no em vaig emportar la màquina de cosir a Saragossa, i no tenia temps. Però hi havia pistes.

Pistes?

Sí, el meu treball de final de carrera analitzava el vestuari dels musics de les orquestres clàssiques. Era una pista del que realment m’agradava era la roba. M’ho vaig passar millor fent això, que amb el propi instrument, en aquella època.

La Rut músic hagués estat molt diferent?

Al món de la música, quan surts de la carrera comença el sacrifici de veritat. És llavors quan comences a patir. A mi mai m’ha agradat suficient com per, per exemple, marxar a fora a viure, com tants músics. És una cosa que tenia claríssima. Jo vull viure aquí.

Per què?

No vull renunciar a la qualitat de vida que tenim, que no és econòmica. Tan de bo pogués viure a Catalunya, idealment. Però no descarto a qualsevol lloc d’Espanya. No m’agrada viatjar. No vull aprendre com funciona un altre sistema sanitari, ni haver de treure’m més targetes. Només viatjo per veure a gent, no per interès dels llocs.