Noies de 16 anys empoderades i orgullosament feministes que decideixen renunciar a parlar sobre masclisme a classe tipes de la reacció agressiva dels companys, sempre amb l’argumentari de la ‘manosfera’ (la internet misògina) a punt. «És treure el tema i ja salten que si les denúncies falses, que si el contracte per cardar d’Irene Montero... i, la veritat, ja cansa». La frase és d’una alumna de segon de batxillerat d’un institut de Barcelona, però podria ser d’altres milers de noies de la seva generació. És una qüestió sobre la qual no hi ha debat. Docents i alumnes d’instituts catalans d’entorns diferents coincideixen: el negacionisme masclista està creixent de forma preocupant entre els adolescents. Es tracta d’un fenomen perfectament identificat i reconegut per la mateixa consellera Verge, que ha arrelat amb força durant aquest curs i que s’ha convertit en un dels grans reptes per abordar a partir del setembre.

Els estudis i les dades hi són. Per exemple, un informe de la Fundació FAD apunta que el percentatge de joves que nega la violència de gènere o li treu importància ha passat del 12% el 2019 al 20% el 2021. Una enquesta de la Fundació Mutua Madrileña assenyala que el 16,9% dels nois d’entre 18 i 21 anys asseguren que pegar-li a la parella no és violència de gènere. I l’última investigació del Centre Reina Sofia revela que en els últims cinc anys estem vivint un augment de l’antifeminisme entre els adolescents per considerar que «el feminisme ha imposat un pensament únic». Un reportatge d’aquest diari ja apuntava el fenomen fa mesos: «Molts de nosaltres el vivim com un atac i això genera enfrontament. Sentim que se’ls està donant a elles una cosa que nosaltres no podem tenir», deia un noi. «Sempre ens apunten. Els homes acabem pensant que tenim la culpa de tot el que passa al món. No ho veiem com una cosa igualitària», afegia un company.

Als peu de l’aula, Marta Caño, directora de l’institut Maria Espinalt de Barcelona, afirma amb rotunditat que «l’efecte rebot dels nois és generalitzat». Ja fa un parell d’anys que detecten el problema, cosa que ha portat el centre, de referència en coeducació, a fer canvis per «afrontar el tema dels nois».

En les hores d’educació afectivosexual –al Maria Espinalt aquesta no és només una qüestió del currículum, sinó que forma part del seu horari–, «els nois són els que més es queixen, però alhora són els que més veu tenen». «Això ens ha portat, aquest curs, a separar-los; hem arribat a la conclusió que ells necessiten un espai on no alliçonar-los, sinó escoltar com ho estan vivint ells», explica Caño.

«Et diuen coses com que ara és més fàcil ser noia, i jo els responc que no hem vingut a parlar de noies, sinó d’homes; es tracta de crear un espai on puguin mostrar-se d’altres maneres, en què se’ls facin altres preguntes, des de l’emoció –continua Caño–; ser vulnerables és una possibilitat que ells no preveuen, es cobreixen amb aquesta capa de ‘tant me fa’, quan en realitat no és cert, i de vegades se senten ‘invalidats’ pel feminisme».

En aquests anys treballant el feminisme dia a dia a l’aula, Caño ha arribat a la conclusió que no es pot plantejar el feminisme com una guerra, ja que «el patriarcat ens esquitxa tots». «Els estàs qüestionant la identitat a xavals en plena adolescència, és normal que es posin a la defensiva», diu, conscient que el seu esforç titànic per arribar als nois, per buscar referents amb què es puguin identificar, arriba on arriba, perquè en la guerra contra l’algoritme de TikTok i YouTube són David contra Goliat.

La desconnexió de les noies

«És un llarg camí que encara no hem començat com a societat, i ara ens trobem amb els fruits de no haver-ho fet, i la diferència de passos fets entre les noies i els nois és enorme. Per això elles et diuen que ja passen de discutir-hi. Estan tan cansades que ja desconnecten; elles han avançat moltíssim», assegura.

Però no tots els instituts tenen la sensibilitat i la mirada posada en el tema com el Maria Espinalt. De fet, en són molt, molt, pocs. ¿Com es treballa l’assumpte a la resta de centres? ¿I amb els nois que estudien FP, on la coeducació no forma part ni del currículum?

«El que més em sorprèn és com ha entrat amb força el discurs de les ‘feminazis’, tant en nois com en noies. Moltes diuen ‘jo soc feminista, però feminazi no, ¿eh?’, aquest relat d’extrema dreta ha calat molt», apunta Jordi Trullols, professor d’Arts Gràfiques a FP, que reivindica un canvi en els currículums de la formació professional per incloure-hi la perspectiva de gènere, ara absent. «A aquestes edats, de 16 a 18 anys, continua dominant la figura del ‘bro’, musculets al gimnàs, i crec que com a docents ens falten eines per incloure la perspectiva de gènere dins de l’aula de manera quotidiana, més enllà d’un taller concret d’un dia; però això requereix una formació», assenyala el docent.

En la mateixa línia es pronuncia Hassan al-Halloufi, profe d’FP a l’Institut Pompeu Fabra de Badalona. «A cicles com ara Automoció o Metall hi ha un gran nombre de nois i no de noies, i al no tenir una persona qualificada que els expliqui què és el feminisme i per què és important, la informació només la reben de les xarxes socials, des d’on només els arriben discursos masclistes que ells repeteixen –descriu Al-Halloufi. A classe s’escolta més la veu dels alumnes que diuen que el feminisme és una merda que la dels que el podrien defensar, que de vegades no s’atreveixen a dir-ho».

Les dues premisses de partida semblen contradictòries, però no ho són. La complexitat dels temps. D’una banda, ¿com no hi ha d’haver masclisme als instituts si la societat és profundament masclista? De l’altra, i en paral·lel, l’essència de l’adolescència està a qüestionar l’statu quo i ara que la consciència feminista és molt més present als equips docents, en què la majoria són dones, senten que qüestionar l’statu quo és qüestionar el feminisme. Així ho exposa Ainhoa Roca, membre de la cooperativa Fil a l’agulla, una entitat que aquest estiu oferirà un curs pensat per a docents dones sobre com es pot gestionar el masclisme a l’aula

«Espais segurs»

«Per treballar amb els adolescents és important sortir de la dinàmica de bons i dolents; el masclisme és allò dolent i és l’home. És un error posar només el focus en el fet que tu, noi, ets el problema, i no que tu, noi, ets part de la solució», destaca Roca, que assenyala que el repte de la comunitat educativa no és que hi deixi d’haver masclisme –això no està al seu abast–, sinó «oferir espais segurs en què escoltar totes les veus i experiències per veure com ens impacten i poder cuidar-nos» (la tàctica per la qual han apostat al Maria Espinalt). «Els estem dient als nois, no, així, no; però falta un espai en què els puguem ensenyar una altra manera de ser homes», afegeix. 

«¿Són les nostres escoles llocs segurs on escoltar-nos, i que no només siguin escoltades les veus que parlen més fort? ¿Les més ràpides? Hem d’anar cap a una escola més amable», argumenta la professional, que sap que en el context actual de sobrecàrrega de treball dels docents això és encara més difícil de fer. «Quan un nen diu “calla, ‘maricon’ de merda” en realitat està fent d’altaveu, d’antena; està dient que aquest grup necessita saber més sobre l’homosexualitat», assegura. Aprendre a reaccionar i gestionar aquesta situació sense saltar suposa el gran repte; acompanyar aquesta criatura, tenint sempre present, remarca, la mirada restaurativa, «no només a qui rep el mal i a qui el causa, sinó a tota la comunitat», afirma.