El PP blinda la seva hegemonia a Galícia i el BNG enfonsa el PSOE

No hi havia pulsió de canvi en unes eleccions amb una mobilització màxima, del 67% dels gallecs acudint a les urnes. Almenys no la suficient perquè Galícia tingués una presidenta nacionalista. I és que el PP tenia molt coixí (cinc escons de marge per perdre l’absoluta) i molt partit. És a dir, una gran organització que va blindar i folgadament la primera majoria absoluta d’Alfonso Rueda, i que permet als populars continuar governant quatre anys més, després de 15 al capdavant de la Xunta. La primera victòria de Rueda es tradueix en 40 escons, dos menys que Feijóo el 2020, però pendents del recompte del vot emigrant.

El BNG es reafirma com l’alternativa al PP, i el PSdeG s’enfonsa, en perdre cinc escons, i passar de 14 a 9. Al final, una vegada més, van funcionar els vasos comunicants a l’esquerra. Va imperar el vot estratègic o útil, que es va concentrar entorn dels nacionalistes, i també va deixar fora del Parlament gallec Sumar i Podem. Els nacionalistes aconsegueixen sis escons i arriben als 25. Cinc els perd el PSdeG, i un altre el PP. L’altre se l’emporta Democràcia Ourensana. Vox continua sent una força irrellevant a Galícia, amb el dos per cent dels vots.

Aquestes eleccions també tenen una lectura en clau estatal. Per ser els primers comicis des de les generals del 2023 i perquè tant el PP com el PSOE es van entossudir a espanyolitzar la campanya. Pedro Sánchez volia una derrota d’Alfonso Rueda per fer trontollar el lideratge d’Alberto Núñez Feijóo en el PP. I el mateix líder dels populars volia una victòria per agafar oxigen davant propis i aliens. Sánchez ha fracassat en el seu intent, i això que ha sacrificat el seu partit a Galícia, i part de la derrota li és imputable. La marca PSOE està en hores baixes, i per això no s’entén la desfilada de president i ministres a Galícia. Potser pensaven que sumaven vots.

Feijóo s’emporta una gran victòria per a Madrid, malgrat ell, i els seus ho saben aquí i a Madrid. Amb la seva caravana pròpia, espanyolitzant la campanya i amb l’error de la segona setmana amb els indults i l’amnistia, és difícil que Feijóo ajudés a apuntalar els 40 escons que ha aconseguit el seu successor Rueda.

La primera majoria absoluta de Rueda es tradueix en dos escons més de l’absoluta raspada i dos menys que Feijóo el 2020. Però no ha perdut vots. Ha sumat suports, perquè també va créixer la participació en els comicis. El temor que algunes enquestes apuntaven que podien ser desallotjats de la Xunta van mobilitzar els electors de la dreta, igual que l’esperança de canvi va animar els progressistes a anar a votar i sobretot a concentrar el vot entorn del BNG. L’èxit de Rueda és més gran perquè supera les expectatives que els sondejos marcaven i perquè la campanya, no ben enfocada, els va posar nerviosos.

Ensurt històric

El Bloc no desembarca en la Xunta, però ha fet història. Ha aconseguit el millor resultat de la formació nacionalista. Per primera vegada en quinze anys, va espantar el PPdeG, que va començar la campanya confiat i després va veure que se li podia escapar el poder i de mans dels nacionalistes, quan pensaven que l’enemic per batre era el PSOE. I la gran artífex d’aquest èxit, que s’ha quedat a mitges, ha sigut Ana Pontón, una candidata que era la tercera vegada que es presentava als comicis. De fet, era la veterana davant Alfonso Rueda i José Ramón Gómez Besteiro, però va aconseguir reinventar-se, que la ciutadania la veiés com el cap de cartell que aportava il·lusió, novetat i esperança de canvi.

Els socialistes van arrencar la campanya, pensant que podien liderar el canvi a Galícia i donar el sorpasso al BNG, si els gairebé 480.000 gallecs que el juliol de l’any passat van votar el PSOE tornaven a agafar una papereta socialista. Es van quedar molt lluny amb poc més de 203. 000 paperetes. En les autonòmiques del 2020, en van ser una mica més de 252.000. És una derrota històrica. Mai el PSdeG va obtenir tan pocs suports en la comunitat. Buscarà culpables externs, però no hauria de fer-ho. El BNG ho va fer molt millor, i ells, malament. Així de simple. Tenien un candidat, José Ramón Gómez Besteiro, amb fusta i potencialitats, però va arribar molt tard a la contesa, i a més no va renunciar al seu escó a Madrid, cosa que va alimentar els dubtes de la seva continuïtat. La campanya va ser errònia i en la recta final Ferraz va donar l’ordre al seu entorn mediàtic d’apostar per Ana Pontón. El desembarcament de Pedro Sánchez i els ministres va ser tal, que semblava que no venien a acompanyar el cap de cartell, sinó a tapar-lo.

Clatellada a casa

La vicepresidenta del Govern Yolanda Díaz s’emporta una clatellada a la seva terra en la primera cita amb les urnes des de les generals i després del divorci formal amb Podem. Ha sigut la víctima de l’apel·lació al vot útil del BNG. Volia base territorial per consolidar el seu projecte, però se n’ha quedat sense. No apaivaga els dubtes sobre si és factible un partit fort a l’esquerra del PSOE. Cert també que el seu antic soci, Podem, va anar a la contra i va dividir el vot més alternatiu en l’esquerra amb la seva candidatura. I ho va fer sabent que no tenia opcions d’èxit. L’únic objectiu era el fracàs de Yolanda Díaz. I hi va contribuir. El caïnisme a les files progressistes de nou va fer acte de presència.

El partit de Santiago Abascal torna a aconseguir una sonora derrota a Galícia. Un fracàs que s’endinsa en la crisi que el partit viu a escala nacional. Ni l’error del PP amb l’indult i l’amnistia ha permès a Vox obrir un esvoranc als populars a Galícia.

Fa quatre anys, Democràcia Ourensana no es va presentar a les eleccions. Així ho va pactar Manuel Baltar, llavors president provincial del PP, a canvi d’amarrar l’alcaldia d’Ourense. Sense campanya, i amb un candidat desconegut, entren a la Cambra gallega amb gairebé 15.000 vots.