«A primària fas medicina integral, perquè coneixes el pacient i el seu entorn»

Isabel Soler (Balsareny, 1968) ha rebut un dels Premis a l’Excel·lència Professional que atorga el Col·legi de Metges de Barcelona per la seva labor com a pediatra d’atenció primària. Són guardons que reconeixen trajectòries professionals basades «en el compromís, l’honestedat, l’altruisme, la integritat i l’excel·lència». Soler treballa de forma continuada a l’ICS des del 2003. Des del 2012 forma part de l’Equip d’Atenció Primària Navàs, que abasta també la població de Balsareny, Gaià, Viver i Serrateix i l’Ametlla de Merola. Anteriorment, ja havia estat pediatra a altres equips de primària, com el dels centres de Vacarisses, Castellbell, Sagrada Família o Santa Coloma de Queralt.

Què li suposa, personalment, haver rebut un premi a l'excel·lència que li atorguen companys de professió?

És un honor molt gran. Una gran satisfacció per als que estem al peu del canó, a la primera línia. Perquè hi ha companys que tenen uns currículums molt extensos i fan coses molt importants, però que als petitons que estem a peu del carrer, que treballem en àmbits, diguéssim, una mica més senzills, que això se'ns reconegui amb un premi a l'excel·lència és fantàstic.

Als que hem fet medicina per vocació ens mou l'estar al costat de la gent, acompanyar

Quines virtuts creu que hauria de tenir un pediatre de primària per assolir aquesta excel·lència?

Crec que els pediatres de primària, i els companys i companyes metges de família, els punts fonamentals que hem de fomentar són l'empatia, l'honestedat, l'accessibilitat i el fet de baixar al terreny de tothom, de la gent. I tenir sempre la porta oberta a aquell que ens necessita. I donar suport. Perquè no tenim grans eines aquí, però és molt important el fet d'escoltar, de ser-hi, d'acompanyar, de donar consell... Al cap i a la fi, als que hem fet medicina per vocació ens mou l'estar al costat de la gent, acompanyar. D'alguna manera, és el fer de metge a l'antiga.

El tu a tu...

Exactament. Com jo, la gran majoria dels pediatres coneixem els nens, coneixem les famílies, sabem d'on venen, qui és qui, qui és fill de qui o parent de no sé qui, com va a l'escola, a les llars d'infants... A primària fas medicina integral, coneixes el pacient i el seu entorn. Teixim una xarxa que ens dona informació i que ens permet treballar, no una medicina super tecnològica i especialitzada, però sí molt global. 

Té una trajectòria llarga exercint de pediatra de primària: En quins aspectes diria que ha canviat més la seva feina?

Internament, és clar, aspectes com que ho tinguem tot informatitzat i la tecnologia que s'ha incorporat. Però sobretot ha canviat molt la societat i, amb ella, la població que atenem. Per exemple, per l'arribada de la immigració estrangera, molt diversa. Quan jo vaig començar a fer pediatria, l’any 1992, no n’hi havia. 

I un factor com aquest, com els ha incidit en la seva feina?

Senzillament, des de les consultes has d'aprendre a viure d'altres realitats per tractar-les. Hi ha gent que ha arribat amb una precarietat molt important d’allà on venien. S'han d'adaptar al nou lloc on viuen. Això suposa canvis d'idioma, canvis de cultura, i moltes vegades implica una afectació també en la salut mental, ja no només física, d'aquests nens. La gran majoria són nens molt sans, però des de la nostra feina els hem d'acompanyar per ajudar-los en veure's en un món diferent, en un idioma diferent, amb els pares que moltes vegades se'n van a treballar durant hores i hores i potser gairebé no els veuen.

I entenc que també s’han hagut de ‘reciclar’ per practicar aquesta medicina d’acompanyament davant una nova societat.

Evidentment, ens hem hagut d’adaptar perquè són factors que intervenen també en la salut. Jo no en sabia res de moltes de les cultures. I llavors aprens, per exemple, que per a la població musulmana hi ha un ramadà, o les tradicions que s’escaiguin en les diferents cultures que ara conviuen amb nosaltres. T’hi has d'intentar adaptar i, alhora, d'alguna manera intentar empoderar aquestes famílies; ajudar amb la canalla que va pujant; que el que és bo per estudiar, intentar que els pares també ho vegin bé: que les noies vegin bé que puguin estudiar... És anar jugant una mica amb tots els factors, perquè tots junts acaben incidint en la salut.

En tots els àmbits professionals, les primeres línies són considerades les més dures. L’atenció primària ho és en l'àmbit de la salut. Aquesta fama de duresa li és merescuda?

És que jo he gaudit i gaudeixo moltíssim amb la meva feina. Home, per la pandèmia sí que va ser molt dura, perquè molta gent estava malalta, perquè t'havies de protegir tu, paties pels pacients, per tu i pels de casa teva i això és molt dur. Però tret d'aquesta època, que per sort hem deixat pràcticament enrere, jo he tingut emprenyades però he gaudit molt de la feina i m'ho he passat molt bé.

En la relació metge-pacient és evident que també hi ha entrat cada cop més la tecnologia. Realment la fa millor o, de vegades, potser allunya?

A la primària és una ajuda important, perquè moltes vegades estàs sol. I tenir eines va molt bé. En un cas com el nostre tenim la sort que en 20 minuts som a Manresa. Vull dir que si hi ha un cas que sospites d'una certa gravetat truques al SEM, en 10 minuts són aquí i traslladen la criatura a l’hospital. Poder fer coses senzillíssimes, des d'electros, veure una radiografia, una analítica ràpida és fantàstic. Jo soc una gran amant de la tecnologia i me’n demano més. Però la tecnologia m'ha d'ajudar a mi a fer la meva feina del dia a dia. No l'ha de substituir. M’ha de fer millor a l'hora de destriar i diagnosticar. Un exemple: una de les coses que sembla una petitesa, però que ens ha canviat pràcticament la manera de treballar són els testos de diagnòstic ràpid. Han estat un avenç enorme. I en volem més perquè això millora el nostre diagnòstic. Si em ve un nen amb una febre i puc discernir i descartar una patologia greu, estalvio patiment a la família, estalvio temps, estalvio un sobrediagnòstic, estalvio una medicació que potser no és necessària, o l'utilitzo amb molta més seguretat.

Però de vegades no resta intuïció o proximitat?

La tecnologia et pot portar a fer la medicina molt més freda, molt més automàtica, és cert. Però aquí és on juga el paper del metge, del pediatra o del professional que hi ha darrere, que és el de donar valor a tota aquesta tecnologia i aplicar-la de manera amable, eficient, acompanyant, que és pel que hem fet medicina el 99% dels que ens hi dediquem. Per tant, la tecnologia és molt útil, però la meva feina hi ha de ser: has de discernir i enfocar aquesta tecnologia. El que no faré és que al primer que entri per la porta li demani una ecografia, tres testos diagnòstics i una radiografia. Hi ha d'haver un criteri, hi ha d'haver una valoració. Aquí és on hi ha d'haver l'art i l'experiència de cadascú. I una de les virtuts de la tecnologia és que ajuda al fet que la primària pugui assumir un nivell de resolució molt més alt que fa anys, quan havies d’anar derivant cap a l’hospital un percentatge de casos més elevat.

Hi ha més nens dels que podríem assumir, potser, però la situació és la que és i s'ha de donar cobertura a tothom

Hi ha una dificultat manifesta per cobrir places de primària, en especial de pediatria i encara més en comarques d’interior. Ho entén?

Ho entenc perfectament, perquè quan tu fas la residència a pediatria i quan estudies medicina ets a l'hospital. Estudies a l'hospital, fas les pràctiques a l'hospital, i et formes a l'hospital. I a l'hospital hi tens de tot. Hi tens tota la tecnologia i hi tens tots els companys, hi tens els experts, hi tens els que en saben, hi tens el laboratori, hi tens el servei de radiodiagnòstic, hi tens tot. Clar, quan acabes el més habitual és que et quedes a l'hospital, al costat d'aquell qui t'ha ensenyat, qui t'ha protegit. Perquè no és fàcil volar sol. Volar a un lloc on hi hagi atenció primària, però que potser hi ha deu pediatres i uns certs mitjans, encara. Llavors no estàs sol. Però saltar a la muntanya costa una miqueta. T'ha d'agradar.

Personalment, què li ha aportat ser pediatre de primària d’un poble, que pugui engrescar un futur pediatre a seguir el seu camí?

El contacte amb la gent i conèixer l'àmbit dels nens. Això en un hospital no ho coneixes. Coneixes aquell nen que ingressa, que el veus i el diagnostiques i que quan està bé li dones l'alta i ja està. Però aquí jo conec tots els meus pacients i el seu entorn i situacions. I a mi m'agrada aquest contacte amb la gent, amb els nens, conèixer si van bé a l'escola o si no, si estan bé a casa, si passen dificultats, si hi ha hagut un problema familiar, si se li ha mort l'avi... Per mi això és la medicina integral, perquè coneixes el pacient i el seu entorn; toques moltes tecles i fas un aprenentatge global, amplíssim.

Se sent orgullosa d’algun cas per com ha ajudat el nen o nena, més enllà del diagnòstic mèdic?

No, jo no m'atribueixo mai cap mena de mèrit. Són les famílies, que moltes vegades són molt lluitadores i davant d’alguns casos em trec el barret. Casos amb nens amb problemes greus, que han tirat endavant i que penso: «ostres, jo no sé si ho hauria fet tan bé com ho han fet ells». No és mèrit meu. El mèrit és de les famílies.

El temps que acaben tenint a la primària per visitar els seus pacients, és suficient per fer aquesta atenció que voldria dispensar?

No, de cap manera. La meva agenda ara, en aquests moments, comença amb visites cada 12 minuts. Que és poc. Abans de venir l'he mirat i les visites ja eren cada 6. Doncs bé, farem el que podrem. Hi ha més nens dels que podríem assumir, potser, però la situació és la que és i s'ha de donar cobertura a tothom. Jo soc la primera que em tiro pedres a la teulada perquè estaria amb tot el dret i les direccions em recollirien el guant de dir «no, jo puc fer aquestes visites i no en puc fer cap més». Però jo no em sento capaç de dir a aquest nen que està amb febre que no el visito perquè avui ja he fet la quota. Jo mateixa m’ho complico, però intento atendre tothom que ho necessita. I el que no ho necessita, doncs a vegades el renyo una miqueta i li dic que potser un altre dia no cal que vingui tan de pressa (somriu). També és la meva feina d'anar-los educant en aquest sentit.

Subscriu-te per seguir llegint