Regió7

Regió7

Albert Canal Monrós
Entrevista: Albert Canal Monrós. Albert Canal Monrós. Exwaterpolista olímpic i administrador del centre esportiu Nat’s. Albert Canal ha recollit molts trofeus i reconeixements com a esportista en actiu, però un dels seus grans mèrits ha estat donar vida durant més de 30 anys a un dels centres esportius de referència al Bages, el Nat’s.

«A una persona de 60 anys no se la pot considerar gran»

«A una persona de 60 anys no se la pot considerar gran» | OSCAR BAYONA

L’Albert Canal Monrós (Manresa, 1961) forma part del reduït nombre d’esportistes de la Catalunya Central que han estat olímpics i que ha competit al màxim nivell internacional. Amb la selecció de waterpolo, va ser diploma olímpic a Los Angeles 1984. Ha rebut importants reconeixents federatius i en l’àmbit local el 1974 va rebre la medalla de la ciutat de Manresa al mèrit esportiu, en la categoria d’or. Els dos clubs amb els quals va passar més anys van ser el CN Manresa i el CN Montjuïc. Tant a Manresa com a la selecció va coincidir amb Manel Estiarte, amb qui encara manté amistat i una estreta relació. Tothom sap que la vida com a esportista d’elit té uns límits. En el seu cas, després de deixar el dia a dia del waterpolo i una etapa de tres anys com a professor d’educació física a la Joviat, es va convertir en empresari d’un reconegut centre esportiu i social, el Nat’s. Ubicat al polígon Casanova, terme de Sant Fruitós de Bages acaba de celebrar els trenta anys, amb la mateixa vocació que el primer dia: l’esport com a font de salut i de vida. Les àmplies instal·lacions destaquen per les dues piscines, sala de fitness, pista poliesportiva i altres serveis. Canal, amb tot l’ampli equip, ha sabut fer front a les diferents crisis que s’han presentat, unes estrictament econòmiques i, d’altres, sanitàries, com la Covid i l’actual, derivada de la sequera. Està casat amb l’Assumpta, amb qui tenen dos fills, la Clàudia i el Sergi. Des de fa mig any, són avis de l’Emma.

Ha fet falta coratge per tirar endavant un centre com el vostre.

Quan vam començar no hi havien centres esportius amb piscina desvinculats de la competició. Des del primer moment vam pensar en un equipament com aquest, que també tingués components de club social, on tothom se sentís com a casa. Amb el pas dels anys s’ha ampliat el nombre de gimnasos i piscines. Això ha significat més competència.

Amb 31 anys al capdavant del Nat’s el principal maldecap és arribar a final de mes?

L’equilibri sempre és essencial, però quan un equipament supera les tres dècades és indispensable invertir en un bon manteniment. Cal una adequada posada al dia i vetllar, com sempre, per una bona neteja. Els últims anys han estat els més complicats econòmicament. Ens trobàvem en un cicle d’estabilitat econòmica i el març del 2020 ens va arribar la Covid que, com a tothom, ens va fer mal. L’any passat, nova sotragada amb un fort increment de l’energia i, ara, hem de gestionar les problemàtiques derivades de la sequera.

Podeu reaprofitar l’aigua?

Per normativa l’aigua de les piscines i de les dutxes ha de ser de boca. Només podem reciclar l’aigua per a regar, per exemple.

Les piscines i activitats aquàtiques són els referents del vostre centre esportiu.

Els temps han canviat i a Manresa, a banda de les municipals, hi ha d’altres centres amb piscina. Això ha fet que nosaltres oferim un ventall d’activitats integral, amb classes dirigides i sala de fitness. S’ha reduït el pes que teníem com a club social perquè la societat és diferent.

Als gimnasos s’ha posat molt de moda els exercicis de força i musculació.

Els canvis de tendència es noten molt. Ja es veu entre el jovent, però també en edats més avançades. A una persona de 60 anys no se la pot considerar gran. La majoria fa esport, de major o menor intensitat. A gairebé qualsevol edat es pot treballar la musculatura. Com més bé es treballi el cos, més tard caldrà agafar el bastó i la qualitat de vida serà més alta.

Els usuaris es deixen assessorar o tenen molt clar què volen?

En general, es deixen assessorar, sobretot a partir dels 40 anys. Segons l’edat i el que ens plantegen preparem una plantilla de treball que executen i que pot evolucionar. Entre els més joves, també és cert, que n’hi ha que s’orienten a través de les xarxes socials.

Salut i esport és la missió d’un gimnàs, però es detecta un creixent culte al cos.

Primer es reduïa a un nucli més reduït, però ara es vetlla més per tenir una bona imatge. Els joves volen estar musculats, mentre els més grans tenen plantejaments més variats.

Com passa a les escoles, als gimnasos se’n fa bon ús dels mòbils?

Hi ha espais, com els vestidors, que estan totalment prohibits. Fins i tot si es veu alguna persona que hi parla, se la convida a sortir de l’espai esportiu. Més o menys com passa en qualsevol reunió d’empresa. On permetem el seu ús és a la sala de fitness perquè hi ha persones que hi porten plantilles de treball o, simplement, volen escoltar música.

Al Bages hi ha una bona colla de gimnasos. Està per sobre de la mitjana catalana?

Sé que, per nombre d’habitants, Manresa és de les ciutats amb més centres esportius.

I què en diu que n’hi hagi dos de grans de titularitat municipal?

Als privats, no és que ens agradi gaire. Pensant que les piscines municipals es van engrandir i es van posar el dia, la construcció d’un segon equipament no feia falta. Manresa ja tenia unes grans instal·lacions públiques quan es va optar per l’Ateneu. No entenc de política, però potser hauria estat més lògic que des de les institucions públiques no crear aquest centre i, d’aquesta manera diversificar menys l’oferta, la qual cosa hagués ajudat al sector privat.

Vosaltres sou al terme de Sant Fruitós, en un punt estratègic.

El Nat’s és un centre ben ubicat. Els eixos viaris fan que estem ben connectats amb qualsevol zona de Manresa o del Bages. Amb el poble de Sant Fruitós hi mantenim vincles estrets i amb l’Ajuntament hi tenim un tracte fluid. Nosaltres, per concessió municipal, fem activitats de natació per a gent gran. A banda, com a Nat’s anualment organitzem una cursa popular que és força participada.

A vostè se’l recorda com un referent olímpic del waterpolo.

En el dia a dia no tens present el període de jugador i entrenador de waterpolo, però quan hi reflexiones ho fas amb orgull. Poder participar a uns Jocs Olímpics va ser una fita important de la meva vida. Durant molts anys vaig estar competint a un nivell alt i exigent. El 1980 vaig formar part de la selecció estatal júnior que vam aconseguir el campionat d’Europa. L’any següent ja em van escollir per a l’absoluta després d’haver pujat de categoria en categoria. Des de llavors, vaig prendre part de les principals competicions, com els mundials de Guayaquil, europeus de Roma i altres tornejos internacionals.

I el 1984 arriben els Jocs de Los Angeles, aquells que l’antiga URSS va boicotejar.

No va afectar gaire al conjunt dels Jocs, que es van celebrar amb normalitat. Pel que fa al waterpolo, certament, el fer que no hi hagués un rival d’entitat, com l’URSS, va suposar un contrincant potent menys.

Lamentablement, la política ha estat i és present a l’esport.

És una llàstima. Aquests dies, encara veiem, la incidència internacional que té la guerra entre Rússia i Ucraïna en les competicions esportives.

A la majoria de waterpolistes d’elit del CN Manresa us van fitxar equips de Barcelona.

En el meu cas va ser determinant el fet que l’entitat em pagava l’estada, els estudis i una petita quantitat. Era com un primer pas perquè els jugadors ens convertíssim en semiprofessionals. El Manresa no podia oferir aquestes condicions que eren beneficioses, sobretot per facilitar els estudis.

Sovint la trajectòria d’esportives es talla quan comença el període universitari.

De segons quins esports no en puc parlar, però sí de natació i el waterpolo, amb dues sessions d’entrenament diàries, que suposen un mínim de cinc hores. Combinar l’exigència esportiva amb els desplaçaments a universitats de Barcelona i les hores d’estudi, és complicat, però sempre ha estat així. Tots estudiàvem i entrenàvem. Jo, per exemple, vaig acabar la carrera d’INEF, actualment CAFE.

Es podria aconseguir que la preparació conciliés millor amb les activitats de la vida diària?

Sí, però l’esport cada vegada demana més resultats. No he estudiat la hipòtesi de canviar d’horaris i formes d’entrenament, però el cert és que els clubs i les seleccions mantenen els ritmes que he comentat. Suposo que hi ha altres condicionants en aquests esports que no són del tot professionals, com la disponibilitat total de les instal·lacions o el fet que no és recomanable entrenar gaires hores seguides i, per tant, millor fer-ho en dues sessions.

ELS 4 CANTONS

Tothom té el que es mereix?

No.

Millor qualitat i pitjor defecte.

Dedicació/ Impaciència.

Quant és un bon sou?

El que et permet viure d’acord amb els teus ideals.

Percep pressió estètica social?

Sí, sí que n’hi ha.

Quin llibre li hauria agradat escriure?

Roma soc jo, de Santiago Posterguillo.

Una obra d’art.

El Gernika.

En què és expert?

Puc fer coses bé, però expert en res.

Què s’hauria d’inventar?

Una màquina que ens fes més solidaris.

Déu existeix?

No ho sé.

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?

Nelson Mandela.

Un mite eròtic.

Cap.

Acabi la frase. La vida és...

Un camí que s’ha de saber gaudir.

La gent de natural és bona, dolenta o regular?

Bona. Sempre bona

Tres ingredients d’un paradís.

Família, amics i una bona copa de vi.

Un lema per a la seva vida.

Dedicació, humilitat i compromís.

Compartir l'article

stats