Fina Sensada: «Quan es donen diners cal saber on van a parar»

En un moment determinat va poder unir diferents cares de la seva polièdrica i resilient personalitat. Pel mateix itinerari, van començar a circular cinematografia, cooperació internacional i admiració pel cirurgià ortopèdic, Fernando Fonseca, un metge de pobres, que va aconseguir que caminessin i fessin servir les malmeses mans milers de nens de molts països que vivien en la misèria o que un conflicte bèl·lic les havien mutilat o discapacitat. La Josefina Sensada Boixader, navassenca de 66 anys, ciutadana del món, està decidida a continuar la feina solidària del que també va ser parella durant gairebé una dècada. Ha creat la Fundació Fernando Fonseca, una petita organització de cooperació, que no pretén ser gran. Vol que tothom que hi col·labora vegi, de forma clara i transparent, què es fa de les aportacions i quins són els resultats. Per això el logotip és una flor amb cinc pètals que simbolitzen: medicina, cinema, formació, sensibilització i cooperació. Sensada, que recorda molt bé la infantesa i joventut a Navàs, manté una xarxa d’amistats al Bages i Berguedà. Espera, a curt termini, que la Fundació estableixi lligams amb municipis d’aquestes comarques. Un dels principals lemes del Dr. Fonseca, que ha fet seu la Fundació, és «sense peus no hi ha moviment, sense mans no hi ha llibertat, apostem per la seva dignitat». No és d’estranyar, doncs, que un dels patrons de l’organització sigui el reconegut ballarí Nacho Duato. Fina Sensada es defineix com a ‘rebel amb causa’, d’ençà que des de petita es va quedar sense pare. Actualment, continua rodant per tot el planeta, i convertint en art cinematogràfic injustícies que afecten els més pobres. Tot a benefici de la Fundació que té com a ànima mèdica el reconegut traumatòleg i cirurgià de mans Marc Garcia-Elias i Cos, col·lega i amic de Fernando Fonseca. Fa anys havia estat professional del Centre Hospitalari de Manresa. Ell dedica moltes hores a la formació de cirurgians de l’Àfrica per fer que ells mateixos els que realitzin les intervencions quirúrgiques als nens.

L’afició per captar imatges li ve de petita. La primera càmera fotogràfica va ser als 13 anys, a Navàs.

Va ser una Nikon que me la va deixar el Soler del Passeig. Era una època que feia molta muntanya i la majoria de les fotografies estaven relacionades amb aquestes sortides que incloïen l’escalada o l’esquí pels Rasos de Peguera. Encara tinc alguna foto a casa del Pedraforca amb unes botes grosses i pesades que aleshores portàvem.

A vegades ha explicat que la mort del pare, quan era petita, la va marcar molt.

En aquella època encara hi havia línia de tren que travessava Navàs. Quan jo tenia deu anys el va atropellar un tren per un pas a nivell sense barreres. Fruit d’aquell accident no vaig acceptar que m’havia quedat sense pare i em vaig convertir en una rebel, una rebel amb causa. A partir d’aquell moment, em vaig introduir amb grups de nois que feien trial, escalada, muntanya... M’apuntava a activitats que comportaven un cert risc. Preferia els esports durs i forts que les propostes que arribaven de les noies. Necessitava posar-me a prova i ser independent. Jo no era d’anar a la discoteca, ni maquillar-me. Preferia quedar-me sola al Passeig.

Unes cartes d’una monja, exmestre, que havia anat a les missions, eren un alleujament per als seus sentiments...

Quan l’havia tingut de mestre ja m’agradava molt. Des de l’Àfrica explicava la situació que passaven molts nens. Jo veia que estaven molt pitjor que jo. Aquelles cartes em va obrir els ulls a l’Àfrica. Quan era el Domund jo anava amb la guardiola a demanar diners per a les missions.

Li agradava la imatge, però a la universitat va començar econòmiques.

La influència familiar i social condicionava. En aquella època entrar a treballar a una entitat d’estalvi era molt ben valorat o que et contractessin a una empresa que donés estabilitat. Tampoc jo no tenia clar què volia estudiar. Vaig ser dos anys a la facultat, però no sabia què hi feia allà.

La casualitat la va portar al món del cinema.

A l’estiu feia de cangur per guanyar uns diners a una casa de Barcelona, on la noia treballava de maquilladora d’una pel·lícula. Un dia em va convidar a veure el rodatge, que era el de la Plaça del Diamant. Em va semblar fascinant. Vaig demanar de poder-hi participar en alguna feina de darrere la pantalla i em van acceptar. A la nit, treballava amb els de decoració i de dia em quedava al rodatge. En veure el treball de la directora Rosa Vergés, vaig dir-me que volia ser com ella.

Què era allò que la seduïa més?

Sempre m’ha agradat la llum i capturar imatges. De petita, ja m’agraden les fulles de la tardor o, més endavant, les boires de la muntanya. La llum és com la màgia de la natura. Al cinema, a part de la fotografia, vaig veure que es creaven històries que les podia dominar.

Ha participat en moltes pel·lícules. La darrera de ficció quina va ser?

Abans del 2010, em va trucar Ventura Pons, com ajudant de direcció d’una pel·lícula que es va dir A la deriva, en la qual hi vaig aportar imatges que havia gravat a l’Àfrica. Amb ell mateix, vaig participar al rodatge de Mil cretins que es va presentar el 2011.

L’any 2005 ja s’havia abocat al món de la cooperació internacional, a partir del cinema.

El cinema m’havia portat a viatjar molt i conèixer a fons un sector, on em sobraven les catifes vermelles i l’ambient superflu i frívol. El tomb vital va venir a partir d’una visita que en va fer Fernando Fonseca, que portava anys treballant de cirurgià ortopèdic a països del tercer món o de conflictes per fer que molts nens discapacitats poguessin caminar. Ell tenia clar que una imatge valia més que mil paraules. Necessitava jo capturés imatges amb qualitat i sensibilitat cinematogràfica.

Fins a la seva mort, el 2014, vàreu tenir una productora conjunta.

Em va proposar crear materials de sensibilització amb la qualitat de cinema. El vaig començar a acompanyar a totes les expedicions quirúrgiques en zones de conflicte, com Iraq, Darfur, Haití o Txad. Ell, després d’haver estat per grans organitzacions, que no són el que venen, n’havia creat una de petita, d’acord amb els seus valors. L’autèntica cooperació és com el comerç proper. Poca gent i que en tot moment estàs en condicions d’ensenyar què fas i com ho fas. Si ets una petita associació, els diners no s’escapen en les estructures que s’han muntat. Quan es donen diners, cal saber on van a parar. Les imatges les volia com a símbol de compromís, de testimoniatge dels desequilibris econòmics i de les discriminacions que hi ha al món. Volia que busqués poesia i bellesa en la duresa que trobava. No volia sensacionalisme. Preferia la mirada dels ulls i el respecte a les persones en situacions extremes. Deia que sense l’audiovisual, la cooperació no existeix.

La fundació que ha creat porta el nom de Fernando Fonseca.

Era fill de militar i ben petit havia viscut al nord del Marroc. Va veure morir el seu millor amic, l’Alí, un nen amazic que no va tenir accés a la medicina perquè la família era pobre. El Fernando va dir que, de gran, seria metge de nens pobres per redimir-lo. Es va formar a Barcelona per poder anar pel món a operar peus i mans de nens. Només al Txad va intervenir 2.500 nens.

En clau religiosa, qui conegui la vida de Fonseca podria dir que cal canonitzar-lo.

No tenia cotxe, no tenia casa, no tenia res. No volia res. Anava amb sandàlies. Era un home ple de llum i amor per a la humanitat.

A l’estil Pere Casaldàliga.

Eren molt amics . També ho va ser amb Vicenç Ferrer a l’Índia i el Pare Michel al Txad. Ell deia que la seva religió era la cooperació. Era una persona universal que es feia amb tothom. En medicina, un dels seus referents era Aviccena, metge i filòsof àrab que va fer una gran aportació quan Europa encara era tot fang. Allà on anava el Fernando volia conèixer les tradicions i les seves aportacions a la medicina del lloc. Tenia un sentit de justícia.

Quan va ser la darrera expedició que va fer amb el Dr. Fonseca?

El 2012, a l’Àfrica, quan ell ja feia dos anys que l’havien intervingut d’un tumor cerebral i anava amb cadira de rodes. Ell es va voler anar a acomiadar de pacients que havia aconseguit posar dempeus i d’Àfrica, que era el lloc on havia estat més feliç.

Subscriu-te per seguir llegint