«Hem d’entendre que tallar un arbre no és un crim i que cal aclarir els boscos»

S’han avançat mesures de vigilància dels boscos. La preocupació és extrema?

Estem en el tercer any de sequera. La situació és especialment greu a la Catalunya central. El perill d’incendi al bosc ara hi és encara que no sigui temporada d’estiu. Per això hem avançat la campanya. En aquest país, malauradament tenim un problema, que només ens recordem dels incendis quan estem amb temperatures extremadament altes a l’estiu, quan que ens diuen que estem en Alfa 2 o 3.

Un avançament de la campanya per estar alerta?

Sí, hem dit, que tothom estigui a l’aguait. És una mesura que no havíem pres altres anys. Ens avancem i també ho hem comentat amb la Generalitat de Catalunya.

Es treballa de manera coordinada?

Crec que una de le coses que hem fet bé des de Diputació és coordinar-nos el màxim amb el departament d’Acció Climàtica i el d’Interior. La Diputació de Barcelona és una eina capdal per a la gestió forestal, i sobretot per la prevenció dels incendis. La nostra funció no és tant anar a apagar els incendis. Ja fa mesos que hem estat atents en un context d’alarma permanent.

La previsió de pluja i de temperatura dels propers mesos no indica cap esperança per a la millora de la situació? Són pessimistes?

Hem de ser realistes. Estem condicionats a la situació meteorològica, però si tenim pluges, ens pot créixer vegetació, l’estrès dels boscos es podria apaivagar, però no salvar, perquè portem un dèficit hídric de molt temps. Si ens creix la vegetació i unes altes temperatures a l’estiu ens la deixen seca, com va passar l’estiu passat a Galícia, podem tenir greus problemes. Allò més important és fer la feina prèvia. La Diputació de Barcelona mantindrà l’estat d’alerta actual i estarem més amatents i més proactius que mai.

La gestió dels boscos és una solució, però ens trobem que hi ha molta renúncia a fer-la perquè als propietaris no els surt a compte.

Evidentment, la situació hi és. Però la Diputació de Barcelona ha fe una aposta important, des de l’any 2000. Arran dels incendis dels anys 90 es va veure que o es feia gestió o aniríem a apagar el foc a cops d’espardenya. A partir d’aquí vam promoure les associacions de propietaris forestals, perquè només amb l’associació entre el propietari i l’administració és possbile fer la gestió del bosc. El bosc abandonat no surt a compte. Els boscos madurs els hem de gestionar perquè surtin a compte. Després de tantes desenes d’anys d’haver abandonat la gestió no podem treure una fusta correcta. La Diputació ha fet dues coses importants, l’assessorament tècnic, que cada associació tingui un gestor de referència, i una aportació econòmica per atorgar-los recursos per fer rompudes, camins, o abeuradors per als animals. La Diputació hi destina 3 milions d’euros. A la Catalunya central, 1,7 milions.

Hem perdut aquesta cultura de treball del bosc?

És molt important que fem difusió, que fem pedagogia per recuperar la cultura del bosc. Un país amb un 60% de la superfície forestal, hem abandonat la cultura del bosc. Ens sembla que podem anar a l bosc a fer els que ens doni la gana. I no és així. La majoria dels boscos estan en propietats privades, hem de tenir una cura especial, sobretot en determinades èpoques de l’any, quan hi ha més risc. Els vehicles, les deixalles, fumar al bosc, abandonar vidres si tot això no ho evitem pot servir de poc la resta de feina. Ens hem de mentalitzar tallar ha de voler dir fer gestió correcte del bosc. Allà on hi ha una sobrecàrrega de peus cal tallar per gestionar el bosc, i necessitem espais oberts, per a la biodiversitat d’aquests espais. I ens hem de començar a plantejar que en la pròxima dècada hem de fer un canvi de paisatge.

Perdre arbres, a casa nostra no està ben vist?

Hem d’entendre que tallar un arbre no és un crim. En zones de fruiters comencen a plantar flors naturals, per fer que hi vagin els insectívors perquè ajudin a polinitzar les altres espècies. Recuperar espais oberts és un tema interessant a pensar-hi i jo diria que ja a actuar-hi.

I els arbres, massa sovint, se’ns mengen les urbanitzacions?

Ho vam veure al Pont de Vilomara fa un parell d’anys. Van tenir 17 habitatges tocats per l’incendi. Ha de ser un advertiment. Estem intentant posar remei, però amb tot i això no sabem si en un clima mediterrani com el nostre, amb una sequera tan permanent, amb boscos que porten tants anys sense gestió podem patir un incendi de sisena generació com ha passat a Xile, que no hi ha qui ho apagui. Hem de protegir les persones.

Subscriu-te per seguir llegint