«Sense vocació, ser metge és molt més complicat»

Hi ha persones que aconsegueixen fer realitat els seus somnis. I una de les il·lusions que, ja d’adolescent, tenia Encarna Sànchez Freire (Artés, 1976) era la de ser metgessa. Ella, des del bar-restaurant familiar veia el moviment de metges, infermeres i altres professionals de la Clínica de Sant Josep de Manresa. Després de superar les diferents etapes escolars al Paidos, amb 18 anys va accedir a la facultat de Medicina de la Universitat de Lleida. Superat l’examen MIR, es va especialitzar en medicina familiar i comunitària, la més propera al pacient, la principal porta d’entrada al sistema sanitari. Els anys a centres del Baix Llobregat van ser una gran escola d’aprenentatge. De tornada al Bages, excepte un període a urgències d’Althaia, sempre ha estat vinculada a l’Institut Català de la Salut, on ha desenvolupat diferents tasques assistencials i de gestió. Fa poc més de mig any, és la nova presidenta de la delegació al Bages del Col·legi de Metges de Barcelona. El seu dia a dia és atapeït, a cavall de l’assistència, les responsabilitats en qualitat i seguretat dels pacients, el col·legi professional i les obligacions familiars. Viu a Sant Fruitós amb la parella i són mares de tres fills.

Amb tantes proves diagnòstiques, amb tanta tecnologia, encara té sentit l’ull clínic del professional sanitari?

A la medicina de família encara és molt important. L’ull clínic pot fallar, però segur que molt poc. Els anys que portes visitant generen un alt grau d’expertesa. Hi ha símptomes d’una malaltia que els detectem d’una forma ràpida. La medicina especialitzada de segon nivell assistencial és la que utilitza, de forma més habitual, la tecnologia com a forma de diagnosticar i resoldre problemes de salut.

Quan té un pacient al davant, què és el primer que mira?

La cara, la manera de parlar, l’expressió de dolor. Hi ha trets de determinades malalties que es veuen abans d’explorar el pacient.

La vocació encara és un tret característic dels metges i metgesses?

Voldria pensar que a l’hora d’accedir a la professió preval la vocació, però no ho tinc tan clar. Sense vocació, ser metge és molt més complicat. Ni estem tan reconeguts com abans, ni treballem amb les millors condicions possibles. La pressió és permanent. En el cas dels metges de família, cada dia visitem un mínim de 30 pacients.

A la medicina de família, la vostra activitat sovint és la d’un acompanyament que va més enllà de la consulta.

Nosaltres hi som sempre. No fem de pare, ni mare de ningú, però escoltem molts problemes de la vida. Unes vegades aquests problemes interfereixen en la salut i d’altres vegades, no.

Cada vegada es parla més de la importància de l’entorn en els problemes de salut.

És imprescindible conèixer l’entorn. Si el pacient té un problema amb la feina o d’habitatge. Ara ho estem registrant com a part d’un estudi de condicionants socials que lidera Berta Rodoreda del CAP de Santpedor.

Confessionaris, barres dels bars, perruqueries o altres llocs informals també podien ser terapèutics.

Jo ho havia vist a casa que teníem bar i restaurant. La manera de viure ha canviat i, en general, parlem menys. Recordo que quan anava a comprar el pa al poble dels avis que la gent parlava molt del que feien, del que els hi passava durant el dia. Ara ens ho expliquen a la consulta. Som éssers relacionals i necessitem explicar-nos.

En el seu currículum hi consten etapes de gestió d’equips i d’altres assistencials.

La casualitat va fer que em convertís en directora dels serveis territorials d’urgències de l’atenció primària al Bages. No buscava ser cap de res. Jo, aleshores, tenia el bagatge d’haver ha exercit al Prat de Llobregat i a urgències d’Althaia. Darrerament, he estat la responsable de l’Àrea Bàsica de Navàs/Balsareny. Ho he deixat per centrar-me en àmbits de qualitat i seguretat dels pacients a la Catalunya Central i en l’assistència a l’equip d’Artés.

El lideratge d’equips no deixa de ser un art.

La gestió de persones no és fàcil perquè mai no manes al gust de tothom . Ja es diu que si a tots els agrada com ho fas és que alguna cosa no es fa bé. Actualment, la principal pressió d’un director d’equip és la manca de professionals. És estressant tenir un contingent de pacients anotats a les agendes sense saber qui els visitarà.

Des del setembre passat és la presidenta del Col·legi de Metges al Bages. Li roba molt de temps aquest càrrec?

Hi ha feines del dia a dia, sobretot reunions internes i d’altres amb persones i entitats de la comarca. Molta feina, però, és de caràcter institucional en representació del col·lectiu.

Nova seu del Col·legi, nous serveis?

Disposem de més espai, una bona ubicació, apropem serveis i estalviem viatges a Barcelona a la seu del Col·legi en activitats com la formació. Ara, a Manresa, disposem de nous prestacions del Grup Med, que és una empresa del mateix Col·legi que dona suport als professionals i als seus familiars. I podrem realitzar col·legiacions. Abans calia anar a la seu de Barcelona.

Per la seva trajectòria coneix bé el sector. Els ciutadans fan bon ús dels recursos?

Crec que no, però en bona part per desconeixement. No s’han fet prou bones campanyes per explicar quins recursos tenim i per a què serveixen. La societat ha canviat en els darrers anys. Tothom vol respostes ràpides, solucions als problemes, i saber el perquè de totes les coses.

Hi ha experts que parlen de sobremedicació al nostre sistema de salut.

En aquest context social d’urgència per a tot, potser a vegades es medicalitza per sobre de les necessitats. Hi ha gent que té problemes de la vida i abans de resoldre’ls prefereix que se’l mediqui per l’ansietat.

A la sanitat hi ha més dones que homes, un fet que no es reflecteix als càrrecs directius.

Donat que cada dia hi ha més dones sanitàries, aquesta realitat es reverteix a la força. L’estadística juga a favor de les dones.

De l’any 2000 fins a l’actualitat hi ha hagut vuit consellers diferents.

Un desastre que afecta tothom, però sobretot als que treballem a l’ICS, que som empresa pública. Cada conseller comença amb les seves pròpies idees, comporta canvis de pressupostos... En sanitat i ensenyament, les polítiques haurien de ser a llarg termini. Que hi hauria molts metges que es jubilarien i que en faltarien fa anys que se sabia, no ens hauria d’haver agafat amb el peu canviat.

I comporta problemes de comunicació entre pacients i metges extracomunitaris.

Jo intento parlar amb el pacient amb la seva llengua materna. El Col·legi fa cursos de formació per a metges nouvinguts i el Departament de català. La lingüista Maria Carme Junyent ja deia que tothom, en el seu darrer tram de vida, tenia dret a ser atès amb la seva llengua que parla. I jo afegiria que també ho hem de fer d’acord amb la seva cultura.

S’emporta maldecaps a casa que no la deixin dormir?

Actualment no, però en altres moment sí. Vaig entrar de directora de Navàs/Balsareny el maig del 2019 i el març següent esclatava la pandèmia. En el moment de declarar-se la pandèmia ja era positiva. També persones del meu equip. Va ser molt dur i impossible que no m’afectés personalment.

A inicis d’aquest any, la seva imatge es va fer popular amb la sèrie de TV3 Històries de la Primària. Què li ha comportat?

No m’agrada sortir a la tele, però l’equip vam accedir a participar en aquesta sèrie perquè es conegui millor la feina que fem a la primària. Nosaltres sabem fer coses que no dominen els metges d’altres especialitats. Soc vergonyosa i no em satisfà que em reconeguin.

Alguna anècdota en relació a la sèrie?

Un dia fent un domicili, mentre pujava les escales, va aparèixer una dona que va dir «mira la televisiva!» Estava de guàrdia i vaig trobar l’exclamació com un fet estrany. Tots els professionals de la tele que van intervenir van ser molt amables amb nosaltres.

Els metges de capçalera han estat referents als pobles. Ara, un estudi remarca la importància de tenir el mateix metge.

Era una figura com la d’un capellà. L’estudi diu que es redueix la mortalitat i augmenta l’esperança de vida amb qualitat. S’estén perquè el metge coneix molt bé el pacient i tot el seu entorn.

Subscriu-te per seguir llegint