La calor d’una nit de felicitat

La notícia més increïble i impactant que haurà donat mai aquest diari segurament és la del títol de Lliga que va aconseguir el TDK Manresa el 4 de juny del 1998. Va ser la culminació d’un període màgic del Bàsquet Manresa sota la batuta a la pista de Joan Creus i amb companys, tècnics i directius que van donar el millor per aconseguir unes fites abans impensables.

La nit del 4 de juny d’ara fa 25 anys la recordo amb una calor asfixiant al pavelló del Nou Congost. El públic va atapeir les grades, el recinte estava desbordat. Les temperatures eren altes, i a dins encara més, on no hi havia precisament una bona refrigeració. Quan es torna a veure el quart partit, aquella final contra el TAU, crida l’atenció que els jugadors van a un ritme lent, moltes estones caminant. Sí que influeix que la possessió, aleshores, era de 30 segons, i no de 24, com ara. Però el clima que hi havia al Nou Congost, per la tensió del que hi havia en joc i, sobretot, per la calor sufocant, hi tenia molt a veure.

Quan Herb Jones va atrapar aquell darrer rebot, l’esclat d’èxtasi va ser inoblidable. Per a tots els que érem al pavelló i per a moltes persones que recorden aquella nit. Un dels més humils es coronava campió de lliga ACB. Miracle? Sí, però això és també qüestionable. Aquell TDK feia cinc anys que lluitava en les primeres posicions del bàsquet espanyol. Va ser campió de Copa a Múrcia el 1996, va jugar fins a tres semifinals de lliga i no era un nouvingut. Ara, la Lliga va ser el tro gros, la cirereta del pastís. Manresa i el seu entorn van gaudir a fons aquella gesta, aquella festa. Tanmateix, tots érem conscients que tard o d’hora, com així va ser, tornaríem a la realitat d’un club que té el patiment en el seu ADN. Capaç de temporades memorables, com la passada arribant a la final de Champions a Bilbao i amb un desplaçament històric de la marea vermella que encara ens posa la pell de gallina. Però també toca viure campanyes d’angoixa, com l’actual. El més rellevant és que, amb els seus alts i baixos, amb els tres descensos des del 1998, el sentiment pel bàsquet manresà es manté fort i és un senyal d’identitat per a la ciutat.

Per fi s’ha posat fil a l’agulla per ampliar i modernitzar aquell Nou Congost que el 4 de juny del 1998 va tenir la seva assistència més nombrosa. Ens cal una instal·lació posada al dia, no només per al bàsquet.

Manresa s’ha de sentir molt orgullosa del seu esport en les darreres dècades i d’un present brillant amb les fites dels seus atletes, gimnastes i el salt de qualitat del Centre d’Esports Manresa. El proper cap de setmana es jugarà una final a quatre femenina al Congost. Les dones volen tornar a posar el nom de Manresa el més amunt possible en el bàsquet.

Dedicar recursos a l’esport és una bona inversió. Forma les persones, identifica i, en alguns casos extraordinaris, permet viure moments tan únics com els d’aquella nit del 4 de juny del 1998, de tanta calor, tanta suor, tants plors d’alegria.

Subscriu-te per seguir llegint