«El dia que el TDK va guanyar la Copa a Múrcia, jo anava amb el Barça. Estava enfadat perquè havien dissolt la penya Força Nois per motius polítics i havia deixat d'anar al bàsquet. Però quan Creus va anotar el triple decisiu, em vaig posar a plorar i llavors em vaig preguntar que a qui volia enganyar». Oriol Pérez i Treviño (Manresa, 1972) ha volgut traslladar tot aquest vessant commovedor de l'esport a «Crònica sentimental d'una gesta. 25 anys de la lliga del TDK Manresa» (Parcir Edicions Selectes). A part de ser un record d'un fet, segons ell, «històric i irrepetible», ha pretès que es posi en valor la gent que ho va fer possible, els que encara queden i com són ara, i els que se'n van anar.

Pérez, aficionat des de fa molts anys al club, ressalta que «no vinc del món de l'esport, però amb el Xevi Rodríguez, el segon entrenador d'aquella lliga, havíem parlat vegades que era sorprenent que una gesta així, de la qual en d'altres països se n'haurien fet documentals i sèries, aquí no s'hagués explotat. Jo vaig dir que el màxim que m'atreviria a fer seria un llibre, però només si podia parlar amb els personatges de l'època».

Volia, sobretot, que l'enfocament «fos des d'un punt de vista d'autor, literari, del que s'ha arribat a dir 'literatura de veus', quan a partir de l'opinió de molta gent s'arriba a un punt en comú, ja que la realitat no és monolítica». Així, en les 226 pàgines, amb moltes fonts i molta documentació, es planteja dues hipòtesis. «La primera és si és la gesta esportiva més sorprenent de la història. La resposta ha de ser que sí. Es pot parlar de la victòria del Leicester a la lliga anglesa de futbol del 2016, però els pressupostos no són els mateixos i allò era una lliga regular sense play-offs. La segona, si les coses que han de passar a la vida acaben passant. I també. La vida que vivim ja està viscuda. En aquell any hi va haver molts senyals, casualitats i sincronies que indiquen que una cosa ha de passar. I acaba passant».

Com una escalada

Tots aquests fets d'aquella temporada 1997-98 es narren en forma de cordada muntanyenca. Des del camp base, «que va ser l'arribada de Creus al club, amb 37 anys, perquè el Granollers, el seu equip, havia desaparegut», fins al cim, el d'aquell 4 de juny quan es va guanyar el Tau en el quart partit de la final de l'ACB. Sí que recorda que la preparació va arribar abans, quan el 1990 «Pedro Martínez i Àngel Palmi arriben al club i aquest passa a una estructura més professionalitzada. Pedro no guanyarà cap títol, però sí que ho farà el seu segon entrenador, Salva Maldonado, beneït per Creus».

Es parla molt de miracle, però Pérez opina que «el veritable no va ser que guanyessin la lliga aquell any, sinó que encara segueixin a l'ACB». Com a tibada d'orelles general, «va ser una llàstima que un club amb palmarès com és aquest no tragués partit d'aquella gesta. L'any següent, es va jugar l'Eurolliga però ja no es va entrar al play-off i Creus es va retirar perquè aquell ambient favorable ja no existia. I al cap de dues temporades, es va baixar».

Per a ell, 25 anys i mig després, «el club segueix dins de les dinàmiques d'una ciutat petita i poc ambiciosa. Com a anècdota, fins i tot llavors, en el moment de màxim èxtasi, el president, Valentí Junyent, no ho va celebrar al màxim perquè només pensava en tot el que l'esperava de quadrar números per jugar l'Eurolliga». Per a ell, «és un exemple del tarannà de la ciutat, que és fosca. Tota llum, com Montserrat, té una ombra». I una història, també esportiva, que cal recordar amb sentiment.

Una part gràfica vital

A part de la feina literària d’Oriol Pérez, el llibre en té una de visual igual o més important. Les fotos històriques són de dos històrics com Salvador Redó, excap de fotografia de Regió7, i Joaquim Alberch, també exfotògraf d’aquesta casa i que actualment treballa al club. Redó es mostra «molt content de recordar una època en què segurament es treballava més còmode, al Congost, perquè a Manresa sempre som els mateixos. Però aquells dies de la final va ser diferent. No s’hi cabia. I recordo perfectament com, dels dos últims minuts del partit decisiu, no hi ha cap foto meva. Era tan gran l’emoció que allò ho havia de veure i em vaig quedar paralitzat».

Alberch, per la seva banda, recorda com «llavors podies fer fotos des del costat de la pista i últimament tenim més restriccions. Però no ha anat malament del tot, ja que a força d’haver-te de moure he trobat nous angles i enfocaments que són prou interessants». En aquella final, va viatjar també a Vitòria per fer les fotos dels dos primers partits per a Regió7. Tots dos recorden com «la llum del Congost era molt fosca i només s’hi veia millor quan venia la tele».

La tercera pota fotogràfica del llibre, sense la qual no té estabilitat, és la de Mercè Rial. La fotògrafa manresana va ser contactada per Oriol Pérez «i el vaig acompanyar a totes les entrevistes. Per a mi ha estat un descobriment. La lliga la vaig viure just quan obria la botiga i no estava gaire ficada en aquell món. Ara, escoltant els protagonistes, com recorden aquells dies, ha estat com si ho visqués». Les seves imatges són dels personatges en un lloc estimat per a ell, «com amb Joan Creus a una cafeteria de Barcelona on va a esmorzar cada dia».

Quatre presentacions confirmades

La presentació oficial del llibre es farà el proper dia 13 al migdia al club i a la tarda, a les 19 hores, a la Llibreria Parcir de Manresa, amb protagonistes com Fernando Peñarrubia, Xevi Rodríguez o Benjamí Garcia. L'endemà, el dia 14, també a les set, es farà a la Federació Catalana de Baquetbol, dins dels actes del seu centenari, i el dia 15, divendres, al bar Sspresso del carrer Sant Joan d'en Coll, propietat de Ramon Llorente, gran aficionat al club. Hi seran Joan Creus, el periodista Pere Ferreres i Jordi Singla. L'última presentació confirmada serà el dia 18 de desembre, també a les 19 hores, al Bar Xavi. En totes elles es podrà comprar el llibre, de tapa dura, pel preu de 30 euros.