Copa del Rei 2024: Una muntanya russa que connecta Granada i Màlaga

Quan el Baxi Manresa va obtenir la classificació per a l’última Copa del Rei que ha jugat, la de Granada del 2022, es va recordar abastament que feia divuit anys que el club no era present a aquella cita. Des del 2004, quan el Joventut havia fet fora de la competició a Sevilla un equip que dos anys després acabaria baixant a la LEB Or, l’entitat havia consolidat un altre descens a les pistes (2017) després d’haver-ne esquivat uns quants als despatxos i ben bé un parell en temps de descompte, amb Pedro Martínez i Ibon Navarro al comandament de la nau.

Aquella temporada 2021-22, el club jugava competició europea per primer cop des que havia participat a l’Eurolliga, ja al segle passat, el curs 1998-99, el següent a guanyar la Lliga ACB. Durant les dues primeres dècades de la centúria, l’aficionat manresà havia rascat alguns moments d’alegria, però cap torneig continental, cap viatge de cap de setmana a compartir una competició com la Copa amb set aficions més, ni tampoc cap presència a uns play-offs que no fossin els de la categoria inferior.

Malgrat aquests precedents poc engrescadors, el Baxi es va presentar a Granada enmig d’una gran eufòria. La temporada no només anava de primera des del punt de vista numèric, sinó que hi havia un equip d’aquells que es veuen al Congost un cop cada molts anys. Els Moneke, Bako, Francisco, etcètera feien vibrar i un bàsquet de Thomasson havia permès vèncer al Palau Blaugrana, només un mes abans, per primer cop des de l’època de Joan Creus.

Tot i això, l’equip no estava al cent per cent per a la cita. Alguns jugadors hi van arribar tocats. Malgrat una gran arrencada (6-14), Moneke no va tenir el seu dia (4 punts) i el Barça de Mirotic, que dos dies després es proclamaria campió, li va clavar un dolorós 107-70. La tornada al torneig havia estat un vist i no vist. Ara toca el mateix rival, segurament no tan potent com aleshores, però igualment temible, i caldrà veure si la lliçó de Granada, a la qual van assistir cinc dels jugadors de l’actual plantilla, fa prendre bona nota.

El llarg camí per tornar-hi

El cop de Granada va ser dur, però no va afectar gaire la resta de la temporada. Sí que és cert que les lesions, sobretot en els bases, Dani Pérez, Dani García i Sylvain Francisco, van enterbolir el tram final del curs. Es van viure grans dies, com la victòria, sense Bako, a la pista del Reial Madrid; o el bàsquet, un altre, de Thomasson a Màlaga que classificava per a la final four de Bilbao; o què cal dir de la marea vermella que va néixer a la capital biscaïna i que va fer somiar durant tres dies de maig que un trofeu europeu podria lluir al costat de l’ACB o de la Copa del 96 a les entranyes del Nou Congost.

Aquell Baxi jugaria 22 partits més fins a final de temporada i guanyaria els mateixos (11) que perdria. Va caure en la final continental contra el Lenovo Tenerife i no va competir gaire en el play-off domèstic davant del Madrid, però la sensació era la d’haver viscut una temporada difícilment repetible. El que no pensaven els aficionats, potser, seria que les pujades i baixades dels següents mesos serien tan abruptes.

Presidents, jugadors, ansietat...

Les novetats començarien aviat. Ja corria a l’ambient que el forjador dels últims èxits, el president que havia recollit un cadàver a la LEB i l’havia dut a les portes del títol europeu, Josep Sàez, plegaria. I ho va fer. Seria un dels quatre presidents que ha tingut el club entre Copa i Copa. El rellevava un Jordi Serracanta que va assegurar d’entrada la continuïtat dels dos pals de paller del procés esportiu, el tècnic, Pedro Martínez, i el director esportiu, Xevi Pujol. El que no sabia era que la renovació de la plantilla sortiria tan malament. Era esperable que les estrelles estrangeres marxessin i calia rellevar-les. Es va apostar per Justin Hamilton, un ala-pivot que havia viscut un gran any a València amb Pedro Martínez però que en feia cinc que pasturava per la Xina. Als dos mesos va decidir que no es trobava bé al Bages i va deixar l’equip penjat. I aquest ho va pagar.

Perquè tampoc no van sortir bé d’altres apostes, com la del pivot Marcus Lee, del qual el tècnic ja no va parlar gaire bé després de perdre la semifinal de la Lliga Catalana contra el Joventut. Tampoc no va respondre a les expectatives Giordano Bortolani, cedit per l’Olimpia de Milà, un tirador que la ficava poc i defensava menys. Ni un Tyson Pérez que no semblava haver-se recuperat en cap moment de la lesió que l’havia tingut un any i mig de baixa, tot i que després demostraria el contrari fora de l’equip. A més, Babatunde Olumuyiwa tenia fasciïtis plantar; Guillem Jou s’havia recuperat del taló d’Aquil·les però ara tenia una lesió muscular; arribava gent que ja es veia des del primer dia que no funcionaria com Matthias Tass o Jordan Caroline i s’havia de cedir Elias Valtonen, una ombra del de la temporada passada arran de la malaltia i posterior mort del seu pare.

Badalona, més lluny que Granada

El període entre el novembre i el febrer va ser terrorífic per als aficionats del Baxi. No cal dir que no es pensava en comprar entrades per a la Copa del Rei, que se celebrava a Badalona. Per un cop que el desplaçament era senzill, l’equip no responia. I la intranquil·litat s’establia al club. El fantasma del descens amenaçava els projectes de creixement que s’havien disparat arran de la campanya anterior. L’única notícia bona era que el boom d’aficionats i de socis més o menys es mantenia i mostraven paciència en moments dantescos com una derrota per 36 punts de marge contra el Breogán a casa.

La virtut que va tenir el club aleshores va ser la d’intentar canviar la direcció que duia la nau, malgrat que alguns creien que anava a la deriva i s’estimbaria irremeiablement. Va haver-hi fortuna, també, de coincidir amb uns cuers, Betis i Fuenlabrada, que estaven igual o pitjor i que permetien tenir la salvació a tocar en tot moment. I sobretot, es va encertar amb les peces que calien a la màquina per tornar a rutllar de manera afinada.

La repesca, per tercer cop, de Ferrari va tenir l’efecte gasosa habitual. El californià ni va acabar l’any. Però van ser vitals l’expertesa de Waczynski, l’adaptació a la posició de dos d’un Harding de qui s’havia cregut que era base, la millora física de tot el conjunt i, sobretot, dues arribades celestials.

Martinas Geben, i primer, i sobretot Devin Robinson, van ser gairebé un miracle, una parella de pivots que es distribuïen bé per la zona i que aportaven una solidesa perduda. L’equip, però, només va guanyar al principi un partit, i patint, al Girona, i se’n van perdre sis més de seguits. Després la Copa, per la tele, i una lliga de quinze partits dels quals calia guanyar-ne nou. Un doble mortal.

Màlaga, més a prop que Badalona

I no només es va aconseguir, sinó que fins i tot va sobrar una jornada, la de la victòria per trenta punts contra el Gran Canària que va significar una festa tan gran com la l’entrada als play-off d’un any enrere, però més alliberadora. El projecte podia seguir, tot i que va caldre un canvi a la presidència amb la marxa de Jordi Serracanta i cinc mesos de substitució d’Albert Cots.

La continuïtat era necessària i es va aconseguir en forma de renovacions. La vagoneta tornava a estar ben encaixada a les guies i no perillava que descarrilés, era una aposta segura. L’equip va pensar que els gairebé 800 quilòmetres per arribar a Màlaga eren més fàcils de fer que els 60 fins a Badalona i se’n va sortir. Les dinàmiques, negatives només un any enrere, s’aliaven ara perquè el Baskonia perdés el partit decisiu. Amb el quart president entre Copa i Copa, Josep Maria Herms, el Baxi torna a Andalusia per reprendre la feina on la va deixar el 2022, potser sense tanta eufòria com llavors, però amb el coneixement de qui sap d’on ve i com ha costat tornar-hi.