«Posar una veu sensual no deixa de ser un joc»

Si la cara de Marta Begué (Terrassa, 1969) fos igual de coneguda que la seva veu, esdevindria un personatge molt popular, d’aquells que la gent els mira quan són en un restaurant o van pel carrer. Es va formar com a periodista, però es va acabar especialitzant com a locutora, guionista i docent. Posa veu a anuncis populars, fa doblatge, enregistra audiollibres i, fins i tot, amb un to dolç dona les instruccions als clients del Bon Preu Esclat quan passen per la caixa ràpida. Des d’abans de la pandèmia, el Berguedà és casa seva. Ella i la seva parella, el fotògraf de natura Francesc Muntada, s’hi senten perfectament. Gràcies a la tecnologia, molts dels enregistraments els pot fer des del seu habitatge d’Espinalbet. El vessant creatiu i artístic de la Marta passa pel teatre, la poesia, la narrativa i el guió, com el conte La gata Mila, sobre diferents models de família. Amb anterioritat havia escrit el llibre Ments sobre salut mental, vinculats amb uns reportatges televisius que havia fet per a la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya.

De Terrassa a Espinalbet, entre Berga i els rasos de Peguera. Per què?

Feia molts anys que el Francesc, el meu company, i jo buscàvem una vida diferent. Que puguis llevar-te, mirar per la finestra i no sentir-te agredit pel paisatge urbà. Per la nostra manera de ser, el paisatge rural ens és molt més proper. Estimem molt la natura, som d’anar muntanya amunt i buscar paratges naturals que ens sedueixin. Viure a Espinalbet ens va molt bé perquè no volíem estar lluny de la resta de la família, a Terrassa.

De les diferents facetes professionals que té, la més coneguda és la locució. Ens pot definir què és tenir una bona veu?

És treballar-la molt des del prisma comunicatiu. Vol dir treballar l’entonació de les frases, la modulació, el timbre, el ritme, jugar amb les pauses i els silencis. Ajuda tenir una veu bonica, però no és indispensable. Jo a les classes de locució intento ajudar a treure el màxim rendiment de la veu

Va exercir de periodista però es va decantar per la locució.

Vaig fer cinc anys d’estudis de periodisme, després dos més de magister de guió i narrativa audiovisual, perquè el món de les notícies no era el que em cridava més l’atenció. Jo em veia més fent reportatges televisius i, per això, vaig creure que m’havia d’especialitzar en narrativa audiovisual. Durant set anys vaig estar treballant en una editorial, i tres més donava classes a l’Autònoma com a professora associada. En aquella època volia fer una tesi sobre l’entonació en el discurs comunicatiu, però no hi havia prou material escrit. Per tant, em vaig focalitzar com a reportera de la Televisió de Terrassa i la Xarxa de Televisions Locals. En paral·lel, vaig entrar en el sector de la locució, primerament la publicitària i veu en off de reportatges que dirigia.

Va fer un camí que no és habitual.

El tema interpretatiu sempre m’havia agradat i, de ben petita, havia fet teatre. Primer feia d’actriu, després vaig escriure diverses obres de teatre i també les dirigia, sempre des d’un vessant amateur. Per tant, la veu sempre l’he treballada.

Ha estat i és docent. Molts es queixen del baix nivell de l’alumnat.

Quan vaig treballar amb alumnes de secundària sempre procurava fomentar la creativitat. Em vaig inventar una extraescolar per poder ensenyar comunicació audiovisual als adolescents, una proposta divertida. El meu objectiu era fer-los pensar, reflexionar i fer emergir el talent. Fins i tot en altres àmbits, com el musical, on la meva filla componia la música dels curtmetratges que fèiem. Amb el pas del temps detectes que el jovent és menys creatiu perquè els donem els continguts tan mastegats que ja no han de pensar res. Costa que a les aules hi hagi espai per al pensament. Encara que no hi hagi pressupost, sempre es pot crear coses del no-res.

Una persona que vulgui locutar bé cal que recorri a un logopeda?

En cas de problemes concrets per vocalitzar alguns sons, cal recórrer al logopeda; però si no és així, el que cal és treballar les tècniques de modulació de la veu i l’entonació.

Els audiollibres formen part del seu dia a dia. Quantes vegades ha de llegir el text abans de gravar?

Tots els professionals d’aquest sector hem de ser capaços de defensar un text sense haver-lo llegit prèviament. En el cas dels audiollibres, però, les productores normalment et donen temps per poder-los llegir abans d’entrar a l’estudi. Ja hi tens una complicitat. Sovint no és així en continguts més curts, com els publicitaris.

Les seves incursions al teatre la deuen ajudar...

Sí, però també tota la formació i feina que he fet com a actriu de doblatge. He fet petits papers en algunes sèries, dibuixos animats, pel·lícules. Tot això és bagatge que ajuda a fer un bon audiollibre. No és fàcil entrar en la roda d’actors que fan doblatge, però tampoc és el meu objectiu dedicar-m’hi de ple. Soc molt tastaolletes i, en la mesura que puc, m’agrada gravar en un entorn on puc veure les vaques per la finestra. És un privilegi gravar des de casa i sentint-me bé.

Els audiollibres han arribat per quedar-se?

Van començar com un producte cultural adreçat a invidents que, sobretot, promovia l’ONCE, però s’han estès a tota mena de públic perquè afavoreixen l’oportunitat de fer diferents coses alhora. Es pot conduir, córrer o fer el dinar escoltant un llibre. Ara, a part de música i pòdcast, podem escoltar audiollibres. És una nova manera d’interpretar allò que els escriptors han posat sobre el paper.

Hi ha qui acaba identificant tant o més l’actor de doblatge que el real.

Cada vegada passarà menys perquè hi ha més actors de doblatge molt ben preparats. No es repetiran tant les veus com ha passat.

La seva veu va molt associada a la publicitat. On la podem escoltar habitualment?

L’emissora per on treballo més és RAC1. Som un grup de persones, coordinades per un creatiu, que, des de la pandèmia, funcionem de forma telemàtica.

Amb vostè s’ha fet alguna broma per ser la veu de la caixa ràpida dels establiments Bon Preu Esclat.

Sí, la meva veu diu, pausadament, «posi els productes dins la safata...» i frases semblants. Forma part de la meva feina. Com a anècdota, ahir al supermercat, el meu fill, després de sentir la meva veu, respon a la màquina: «D’acord, mama!!!». En altres llocs, com a la Passió de Cervera, soc la que demano que s’apaguin els telèfons mòbils.

Molta gent quan escolta la seva pròpia veu no li agrada.

Sol passar quan no hi estàs acostumat. Gent com jo, que ens dediquem a la locució, hem treballat molt la veu. Segons el tipus de contingut que hem d’enregistrar, la modulem d’una forma o una altra. Si és publicitat, el timbre de veu és més persuasiu. Si és una novel·la, ens adaptem a les circumstàncies del guió. La interpretació ha de ser molt fidel.

Recentment, per RAC1 deien que la seva veu era molt sensual.

Posar una veu sensual no deixa de ser un joc. S’ha de saber fer tot i adaptar-nos a cada producte. En el cas dels anuncis no és el mateix la locució d’una clínica de fertilitat que menjar per a gossos, mobles o electrodomèstics.

Es reconeix tastaolletes. Amb la seva parella comparteixen el projecte fotogràfic Imaginem.

Fa deu anys que aquesta iniciativa de fotografia de natura la va començar el meu company, Francesc, amb dos fotògrafs més, i jo m’hi vaig afegir en fa sis. Ell és professor universitari de fotografia de natura i li agrada molt viatjar. Ens agrada trobar llocs bonics i especials per compartir amb els nostres clients. Els portem a llocs increïbles i aprofundim en l’ensenyament de tècniques fotogràfiques. Jo porto la part logística. Anem tant per Catalunya com, puntualment, per fora. Procurem no fer gaire difusió dels llocs perquè no es massifiquin i perdin atractiu. Volem que, a través de la fotografia, la gent estimi el patrimoni natural. A més a més, fem formació a Espinalbet mateix, al Casó de la fotografia.

Personalment, quin dels llocs on ha estat li han entusiasmat més?

Un petit poble abandonat que hi ha a la Franja. Un lloc que impacta des de molts vessants, també el geològic. El cel a la nit és net i adient per a la fotografia. Dels viatges a l’estranger em quedo amb el darrer que hem fet, al desert blanc i al desert negre d’Egipte.

Subscriu-te per seguir llegint