Rosalina Camps, fotògrafa: «Mai de la vida m’ha agradat que em diguin artista»

Va viure de ple la guerra i la postguerra a Bagà, el poble on va néixer, però a Manresa hi ha passat bona part de la seva vida. S’hi va casar, hi va tenir els sis fills i hi va fer moltes amistats. A Manresa, la seva trajectòria com a fotògrafa va agafar embranzida, en bona part, gràcies a l’estreta relació que va establir amb persones de la talla de Modest Francisco i Joan Segon. Amb ells i altres aficionats a la fotografia va ser una de les fundadores de Foto Art Manresa. La vida de Rosalina Camps Compañó, nascuda el 1931, no ha estat fàcil, però el seu caràcter decidit, combinat amb dosis d’alegria i bon humor, l’hi ha permès superar els obstacles que hagi pogut trobar pels camins de la vida. El seu nom s’ha projectat especialment les darreres setmanes per tot el país arran de la cessió a l’Arxiu Comarcal del Berguedà de 80.000 negatius i 10.000 positius. Són el llegat i el testimoniatge dels seus dots artístics, però que ella no reconeix. Fins al 21 de juliol es pot visitar una mostra del seu treball al vestíbul de l’Arxiu. De joveneta havia fet d’aprenenta de perruquera a Cal Subirana de Manresa i, juntament amb la seva germana, havia exercit a Bagà. Ja, de gran, durant uns anys va fer de marxant del pintor baganès Rafael Fernàndez de Soto Subirana, amb el qual mantenien una estreta amistat i vincles familiars. Té mil i una vivències per explicar, des de l’abric que li va signar Dalí fins a les peripècies per fotografiar el Sant Pare a Roma.

D’ençà que es va fer pública la cessió del seu fons gràfic a l’Arxiu Comarcal del Berguedà ha estat vostè la fotografiada.

No m’hauria pensat mai que tindria tant de ressò, ni que em farien tantes fotos i entrevistes. El que passa és que, ara, amb la meva edat, no m’agrada gaire que em tirin fotos. No quedo gaire afavorida.

Amb més de 90 anys a l’esquena i amb el cap clar, esteu prou bé.

No em fa res tenir arrugues i taques a la cara, però sempre és millor que les fotos te les facin quan ets jove.

S’ha passat una bona part de la vida fent fotos. Es deu haver sentit molt artista.

Mai m’he sentit artista. Jo el que he percebut ha estat una bogeria per la fotografia. Sempre dic i repeteixo que la fotografia és l’oxigen que em fa viure. Mai de la vida m’ha agradat que em diguin artista.

Poques persones tenen un fons fotogràfic tan gran, ara a l’Arxiu del Berguedà.

Estic molt contenta, moltíssim, del reconeixement que m’han fet a l’Arxiu, però el trobo una mica exagerat. Penseu que, entre els negatius, també hi ha les fotos que no han quedat prou bé. Tothom sap que, tant abans com ara, per aconseguir una foto bona, se n’han de fer moltes. Un dia, un fotoperiodista parlava que per cada 500 imatges, en podia escollir una de bona. Això em va animar perquè el meu percentatge és més bo.

S’havia imaginat mai que es podrien fer fotos sense rodets, no haver-se de revelar.

És una cosa que no se m’havia passat pel cap, però jo encara penso sovint que m’agradaria tornar a revelar. Em faria molt feliç.

A casa seva, tot i tenir marit i sis fills, disposava de laboratori fotogràfic.

Jo no tenia gaire temps i, quan em dedicava a revelar, no tenia altra alternativa que enviar els fills a la piscina. Al primer pis que teníem a Manresa, una vegada casats, la cambra de bany es va convertir en laboratori per revelar les fotos. Un dels processos, el de l’aigua, era a la mateixa banyera. En canviar de pis, les condicions van ser millors, amb un espai propi per a laboratori, amb pica d’aigua inclosa. Tot i això, a la galeria, calia compartir espai dels clixés amb la roba que treia de la rentadora.

Es confessa poc coneixedora de la tècnica, malgrat l’alta qualitat de moltes de les seves fotos.

Jo he gaudit molt de la fotografia i hi he posat tota la paciència del món. Unes fotos que agradaven molt a la gent eren les que incorporava una trama que semblava un dibuix. Sempre he volgut fer fotos i retrats dolços.

El primer premi que va aconseguir, justament, era una foto dolça, amb un escolanet i la Seu de Manresa al fons.

Era el dia que el meu fill Francesc feia un any. Havia cosit un roquet d’escolà. Vaig fer una composició amb el nen vestit d’escolà que semblava que llegia una estampa vermella i la Seu al fons.

Bagà va ser el seu poble d’infantesa i joventut, encara que bona part de la vida l’ha passada a Manresa.

Ara, des de fa un any i mig torno ser baganesa, però m’he sentit manresana. Dels 22 anys, quan em vaig casar, fins als 90, he viscut a Manresa. És la ciutat on han nascut els meus fills. Tinc molt presents records de la infantesa, com el fet que, durant la guerra, ens feien anar al Portolet per poder-nos amagar en cas de bombardeig al poble. En aquella època es passava força gana, sort que la mare es va saber espavilar molt.

Vostè era filla de Cal Trumfo.

És una casa que és a l’entrada del poble. El nom de Cal Trumfo ve de l’avi, que portava uns trumfets (patates petites) a les butxaques per jugar a boles.

Abans de casar-se, però, havia après de perruquera a cal Subirana, un lloc de prestigi.

Aleshores, quan tenia 15 anys, hi vaig fer l’aprenentatge. L’amistat amb la família Subirana es va allargar amb el pas dels anys. La meva germana ja feia de perruquera a Bagà amb l’Anita Noguera, que era la mestressa. Com a anècdota m’agradaria explicar que, en aquella època, va aparèixer la permanent en fred, que era una autèntica novetat. L’Anita, que anava a l’última, va voler que jo fes de model d’aquest tipus de permanent que no feia malbé el cabell.

La trena que la caracteritza ve del seu passat de perruquera.

Ve de quan vaig tenir els sis fills. No tenia temps per anar a la perruqueria, per això em vaig fer la trena. Des de llavors sempre l’he portada.

Com hi anàveu de Bagà a Manresa?

Amb el cotxe de línia, però mentre feia l’aprenentatge de perruquera, em quedava a dormir a la residència de les monges del carrer del Joc de la Pilota. Després, vaig tornar a la perruqueria de Bagà, que sempre anava a l’última. L’ambient de les perruqueries m’atreia.

Encara li agrada anar ben presumida amb ulleres modernes, ungles pintades...

Tinc unes altres ulleres, verdes, que es fan mirar més..!

He llegit que també havíeu cuidat vaques a Maçaners.

Començaré pel principi. Els pares es van separar quan jo tenia set anys. Era una cosa que no era ben vista i fins i tot ens assenyalaven. Ell va ser encarregat de la mina de carbó de Cercs i va plegar després de posar en alerta del perill d’accident. Ell hauria volgut que, per seguretat, tothom fes el mateix , però no ho va aconseguir. Pocs dies després hi va haver una explosió amb morts. A la postguerra, la mare, ja sola, anava justa de diners i volia que els fills ens alimentéssim bé. Per això, em va portar a Mataró, a casa d’un matrimoni amic, sense fills. Però al cap d’un temps em vaig enyorar com l’Heidi i vaig voler tornar a les muntanyes. Llavors va ser quan durant una temporada curta vaig ser a casa d’una tieta, germana del pare, que els agradava tenir nebodes. Jo els ajudava amb les vaques i, si calia, a traginar fems amb un ruc. Sempre cantava.

Heu estat una dona que us ha acompanyat el bon humor.

Jo era alegre com unes pasqües, sempre estava contenta, ara no tant. La memòria immediata no la tinc gaire bé, però la d’abans la tinc molt bona. Quan recordo una persona, li reso un parenostre. En dic molts al cap del dia.

A la dècada dels seixanta devia ser hippy.

Sempre m’he sentit una mica hippy, però tant el meu marit com jo hem estat molt espirituals.

El món de la fotografia era ple d’homes.

Hi havia poques dones aficionades. A Foto Art hi havia algunes companyes, però comptades. Una vegada, un home ja em va alertar que el ser dona no m’ajudaria, però vaig fer la meva sense problemes. A Manresa, em va detenir la policia una estona perquè vaig fer una foto d’una gitaneta d’un circ. A mi no em feia por la policia, i encara menys si no havia fet res dolent. Es devien pensar que era una reportera estrangera i volia publicar la foto fora de l’Estat per ensenyar misèries.

Subscriu-te per seguir llegint