Van ser protagonistes de la lluita armada contra el franquisme. El maquis es va començar a organitzar tot just iniciada la Guerra Civil del 1936, un cop acabat el conflicte van continuar l’activitat i la van intensificar després de la Segona Guerra Mundial, fins a començament dels anys 50. Molts d’ells van ser detinguts, empresonats i alguns afusellats. En queden pocs testimonis. Un és Joan Busquets Verges, conegut com El Senzill, que amb 95 anys és l’últim maqui català viu i un dels pocs de l’Estat espanyol. Dels que van passar 20 anys a la presó ja només queda ell. Viu a Normandia, a França, però recentment ha visitat la seva germana a Barcelona i ha fet parada al Berguedà.

Nascut el 1928 a Barcelona, amb 20 anys va entrar al grup guerriller del berguedà Marcel·lí Massana. En aquest grup, on també hi havia el berguedà Ramon Vila Capdevila Caracremada, eren una desena d’homes.

Era l’any 1948. Tenien la base d’operacions al Mas Tartàs, a Osseja (Catalunya Nord), des d’on traslladaven material bèl·lic per camins de muntanya fins a la base de Can Flaqué, a Manresa, per fer sabotatges a instal·lacions com torres d’alta tensió, transformadors o vies de tren. Joan Busquets va ser detingut a finals del 1949 a Barcelona, quan ja havia marxat del grup de Massana i formava part del grup de Pep Sabaté.

Vint anys a la presó

Aleshores, Joan Busquets tenia 21 anys: «A mi em van agafar l’octubre del 1949 la Brigada Social, i vaig passar algunes setmanes a la Prefectura Superior de Policia, a la Via Laietana de Barcelona, per ingressar després a la presó Model de Barcelona, amb calabossos plens de companys maquis detinguts, alguns dels quals van ser afusellats», recorda. Ell també va ser condemnat a mort, però la pena se li va commutar per 30 anys de presó. En va acabar complint 20. Els 15 primers a la presó de Sant Miquel dels Reis, a València, i els últims 5 anys en un centre penitenciari de Burgos. «Van ser 20 anys i 6 dies», concreta Joan Busquets.

Va ser una etapa llarga i dura que amb 95 anys recorda perfectament: «A la presó vaig ser torturat. A Barcelona, no em deixaven dormir, i no poder dormir era pitjor que les bufetades, les empentes i els insults. Després, a València, vaig passar gana, al costat de gent que moria de fam i tuberculosi».

Joan Busquets és un referent per explicar la repressió que patien els maquis detinguts. El seu patiment, segons explica, el va portar a intentar escapar-se de la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis. No se’n va sortir perquè quan intentava fugir va caure i es va trencar el fèmur: «He patit dolor durant molts anys, he pagat les conseqüències d’aquella fugida fallida, però ho havia de provar. Si no ho hagués intentat és com si m’hagués conformat a estar a la presó». No se’n penedeix, com tampoc d’haver lluitat contra el règim franquista: «Era una necessitat, no em podia estar de braços plegats. No em penedeixo de res del que vaig fer. D’haver lluitat contra Franco, n’estic orgullós», assegura.

Exiliat a França

L’octubre del 1969, amb 41 anys, Joan Busquets va sortir de la presó. Després de mitja vida entre reixes, integrar-se a la vida en llibertat «no va ser fàcil», assegura que se sentia «deprimit». Va estar un any i mig treballant en una editorial de Barcelona però no se sentia a gust a la capital catalana, «pressionat per la brigada politicosocial», comenta, va decidir marxar a França. «No estava disposat a aguantar segons quines actituds, per exemple els crits del comissari del Clot dient-me «usted es un asesino».

Després de creuar la frontera gairebé clandestinament, el 1972 va començar una nova vida a França, on es va establir, es va casar i va tenir un fill. Actualment continua vivint a França, en concret a Normandia, des d’on sempre ha intentat que la memòria no es perdi. És autor de nombrosos escrits i de llibres. «El Senzill, guerrilla i presó d’un maqui», editat el 2008 pel Centre d’Estudis Josep Ester Borràs de Berga, relata la seva experiència com a guerriller, els 20 anys de presó i l’exili. I «Atado y bien atado. Associación de Presos Políticos del franquismo en Francia», fet amb la col·laboració del berguedà Josep Cara i editat el 2016, explica com les víctimes del franquisme i especialment els maquis «han estat oblidats i ignorats pels diferents governs democràtics».