Ramon Soler Riba, escriptor: «He divulgat el Berguedà en 518 xerrades diferents»

La societat contemporània tendeix a mesurar les capacitats de les persones a partir de la col·lecció de títols que ha aconseguit acumular en la seva trajectòria vital. Sense títols sota el braç s’obren poques portes perquè en el sistema meritocràtic es prioritzen els títols i uns coneixements específics, sovint limitats a àmbits concrets. A seminaris, conferències, cursos i cursets hi ha més o menys concurrència si la participació suma punts que permetin accedir o escalar en la carrera professional. Sempre hi ha qui trenca les regles, com és el cas de Ramon Soler Riba, nascut al Guixaró fa 70 anys, que s’ha convertit en un dels conferenciants més prolífics en la divulgació d’actius històrics del Berguedà, en especial, els relacionats amb la indústria tèxtil, la mineria del carbó o espais naturals de la comarca. La inquietud pel coneixement li ve de ben petit perquè sempre li ha agradat escoltar el que explicava la família, els companys de feina o l’entorn social. És conscient que no segueix mètodes acadèmics, però sap que els coneixements no s’han de quedar entre les parets de casa seva. Aquesta vocació, que va avançar en paral·lel a la seva feina d’administratiu al Guixaró i Viladomiu Nou, l’ha dut a publicar un total d’onze llibres i un dotzè que avança. Una de les seves obres, «Fil i Carbó» es va convertir en un musical. Soler, que viu a Gironella, és un conegut pessebrista, actor amateur i un amant de l’activitat física, en especial, com a excursionista i com a atleta. El seu és un bon exemple de persones que, com ell, a molts pobles i ciutats ajuden a crear una memòria col·lectiva del passat i del present.

No es defineix com a historiador, sinó com una persona que explica històries.

Als 11 anys ja entrevistava gent del Guixaró. Els demanava que m’expliquessin allò que havien viscut. Gràcies a ells vaig saber com havien viscut a la colònia. Ells també em van ajudar a créixer com a persona. Més endavant, vaig combinar la feina amb l’afició d’escriure. Primer poesia i després petits relats. Vaig obrir un parèntesi en benefici del teatre amb els Amics del Teatre de Gironella. Tancada aquesta etapa, vaig reprendre l’activitat com a escriptor.

Va ser molt precoç la seva dèria per aprendre de les persones grans.

Recordo perfectament gent que recopilava informació de forma sistemàtica. Puc esmentar Joan Casals que anotava tota la història del Guixaró en una petita llibreta vermella que es va acabar perdent. Jo ho volia saber tot, començant pels amos de la colònia. Climent Badia, que era un savi en moltes facetes, entre moltes altres coses, em va ensenyar astronomia. Una colla de jovent ens vam engrescar a seguir el cel. Joan Abeyà, que era mecànic, era una enciclopèdia de coses d’abans.

De les antigues colònies hi ha veus que en destaquen la cara negativa, sobretot amb relació a la propietat.

La meva sogra, que va morir als 99 anys, va poder allargar la seva vida gràcies als amos, que li van pagar una delicada intervenció quirúrgica quan encara jove. És cert que hi havia actituds paternalistes, però que s’entenen en aquell context social i històric. Una vegada en una entrevista em van dir que resumís en una paraula els meus anys de vida i treball al Guixaró. La resposta va ser fàcil: feliç. Allà ho tenia tot i no tenia res.

Criticar forma part de la naturalesa dels humans.

He treballat sempre al tèxtil. A casa, tant els pares com jo, hem estat contents del tracte que vam tenir de la propietat, encara més en moments difícils, com la mort de la meva germana. El pare els va agrair el suport que la família vam rebre. Aquesta percepció és present a moltes de les converses que he tingut amb persones de diferents colònies del Berguedà. A la colònia tots ens coneixíem, érem una gran família. En el cas del Guixaró vam tenir la sort de comptar amb un mestre, un dinamitzador social, com va ser Mn. Juli Canut Capdevila. Va ser un precursor de l’excursionisme, el teatre, el cant. No crec que hi hagi ningú que en parli malament.

Amb les xerrades i conferències s’ha convertit en ambaixador berguedà. Quina temàtica li demanen més?

A Catalunya, prioritzen que els parli del tèxtil. Hi havia 15 colònies amb un col·lectiu d’uns 6.000 treballadors, sobretot dones. Al nord del Berguedà, el principal interès és sobre les mines. És lògic perquè durant dècades entraven diàriament quatre mil homes per un forat. Hi va haver 226 mines en actiu.

Té un mapa de Catalunya ple de xinxetes de municipis on ha estat.

He estat a 103 pobles. Sempre he preferit conèixer Catalunya, que altres territoris més allunyats. He divulgat el Berguedà en 518 xerrades diferents. Aquesta setmana n’hauré fet tres més, dues de les quals demà. Dues són per parlar del tren i la tercera sobre un museu del ciment.

Esdevé un ambaixador de la comarca.

És cert, però a la meva edat començo a estar cansat. El ritme dels darrers anys ha estat molt intens. El 2023 vaig fer 102 xerrades, mentre que l’any anterior, 126. He anat a escoles, instituts, entitats, aules d’extensió universitària.

Quina és la pregunta més habitual?

Sovint em diuen que tenien entès que a les colònies es vivia d’una altre manera diferent a la qual els he exposat. Els responc que moltes de les persones que han escrit sobre les colònies no hi han passat ni una nit. Jo hi vaig viure 29 anys. Ningú diu que a les colònies hi havia coses que estaven més bé que als pobles, com tenir una llar d’infants o que la canalla, nens i nenes, per separat, anaven tres setmanes de vacances amb totes les despeses pagades.

La guerra civil forma part de les inquietuds dels que l’escolten?

No massa. Jo també soc més d’explicar el dia a dia de les persones, com es vivia, què menjaven, com es movien d’un poble a altre, els enamoraments. M’han arribat a explicar casaments ‘arreglats’ que, a vegades han sortit bé i altres, no.

Quina feina exercia a la fàbrica?

Era administratiu. Oficialment, no tinc cap estudi, no tinc cap paper que acrediti que ser llegit i escriure.

Alguna vegada li han demanat que acredités un títol?

Una vegada havia de fer una conferència sobre el tèxtil a una aula universitària de Barcelona. Em va dir, però, que encara que hagués escrit 11 llibres, si no tenia un títol no hi podia anar, que això ho fixaven els estatuts i que amb voluntat no n’hi havia prou. Si se sabés les hores de recerca, estudi i escriptura que he invertit des de petit, cauria de cul.

El seu cap és dels que mai no descansa. Fins i tot ha escrit un llibre de pensaments.

Vaig publicar «Un somriure ajuda a viure» i el que ara és en procés d’edició també és fruit de reflexions personals. Sempre ho anoto i, fins i tot, si vaig amb cotxe m’aturo i gravo amb el mòbil allò que em passa pel cap. Tot el procés de recopilació d’informació no és gens fàcil, però m’ajuda el fet que soc ordenat. Tinc un arxiu que ha anat creixent amb el pas dels anys. Temps enrere venien estudiants de l’institut de Gironella a fer consultes. Sempre he estat obert a cedir documents i informació perquè la cultura ha d’estar a l’abast de tothom. Aquesta dèria d’estar al cas, poc o molt, ja em ve de mena. El meu pare sempre escoltava la ràdio que conservo aquí a l’estudi. Per fer-se una idea de com anava el país, tenia dues emissores referents: la Pirenaica, clandestina, que emetia des de Romania, i Ràdio Nacional d’Espanya. Era conscient que les dues emissores més que informar, feien propaganda, però calia estar al cas. Ell no volia televisió perquè pensava que feia perdre el temps.

Diu que escriu els llibres d’una forma planera.

De la mateixa manera que parlo, escric. He anat moltes vegades a Oliana. Hi ha una lectora que em diu que quan em llegeix és com si m’escoltés. A les xerrades, miro d’adaptar-me a l’edat i al perfil del públic. M’agrada que la gent conegui que el Berguedà era un motor de Catalunya i ara és una comarca de pas.

Com a públic de les xerrades, alguna edat és més atractiva?

Són interessants els alumnes de tercer i quart d’ESO que semblen estar als núvols. Es troben en plena adolescència i se’ls ha de motivar. Algun professor m’ha demanat com ho he fet per incentivar-los.

Subscriu-te per seguir llegint