«Si tanco els ulls i hi penso el primer record que tinc de la covid-19 és fosc»

La berguedana Montse Cutal, que fa prop de 24 anys que és la directora de la Fundació Residència Sant Roc de Gironella, encara s’emociona quan recorda la pandèmia de la covid-19. «Com tot a la vida quan ho estàs vivint no n’ets conscient, però si tanco els ulls i hi penso el primer record que tinc és fosc, negre», assegura. Vist amb perspectiva té clar que aquella situació «va treure el millor i el pitjor de les persones» i espera que «mai més ens hi tornem a trobar».

Fa tres anys, quan li van dir que havia de confinar la residència «el primer record que tinc és d’estar a la recepció dient a les famílies que ens tancaven i que no podien entrar i sentir-me un policia». Va ser un cop dur perquè «nosaltres sempre hem sigut un centre molt obert i havíem de tancar portes». Recorda «la incertesa de què fer i què no fer» i s’enorgulleix d’algunes decisions valentes que va prendre com la de permetre als familiars acomiadar-se dels residents que es trobaven al final de la seva vida.

De l’època més dura de la pandèmia li venen al cap les setmanes que s’encadenaven i passar dies i dies «sense desconnectar». A nivell personal, té gravat «arribar a casa i passar sense tocar els meus fills, anar directe a treure’m la roba davant de la rentadora i passar per la dutxa». En l’àmbit professional, li ressonen les preguntes dels avis quan la veien entrar amb els equips de protecció. «Però què tinc perquè hagis d’anar així?», l i deien. La situació que van viure, reflexiona, «és d’aquelles coses que si t’expliquen que les viuràs no t’ho creus i un cop l’has viscuda no saps com ens en vam sortir».

Creu que de la pandèmia n’hem après que «no som invencibles», però també la recorda com «una època molt imaginativa i creativa». Agraeix «estar a la comarca i al poble on estem perquè tothom es va mobilitzar molt de pressa perquè no teníem material i amb l’atenció primària vam fer una pinya i ens vam avançar als protocols».

Cutal assegura que «les residències vam patir molt» i van veure trastocada d’un dia per l’altra la seva manera de fer «amb una atenció centrada en les persones i focalitzada en els interessos de cadascú per posar una malaltia al davant». En aquest sentit, considera que «hi hagut un abans i un després i aquest després també és molt difícil perquè hem tornat molt enrere. Va semblar que hi havia una mirada diferent, però tornem a estar bastant abandonats».

Creu que d’aquella situació, sens dubte la més greu que ha viscut a nivell professional, «el que n’hem de treure és la gent bona, que ho va donar tot, perquè tots els que treballàvem a l’àrea assistencial i sanitària ho vam posar per davant de la nostra salut i la de la nostra família perquè teníem molt clar que havíem d’estar al costat de la gent».

La mascareta, que encara és necessària pels visitants i treballadors de les residències, és el principal símptoma que no s’ha pogut passar pàgina, diu. Però, segons Cutal, no és l’únic. «Hem marcat una distància i seguim lluitant per recuperar la vida a les residències, la nostra manera de fer i la participació de les famílies». Quan mira enrera conclou que «la força a nivell de grup és la que ens va fer tirar endavant» i personalment, diu, «és una experiència d’aquestes que t’enforteixen i t’ensenyen què té valor i què no». Espera, però, que no es repeteixi mai més.