El doble enclavament de Llívia

Llívia ha celebrat una nova edició de la festa de la Transhumància, en la qual un centenar llarg de veïns han acompanyat els ramats de bestiar a les pastures altes de la Bullosa. En aquest paratge de l’Alta Cerdanya, Llívia, un enclavament de l’estat espanyol dins del francès, hi té en propietat 1.300 hectàrees que estrictament formen part dels termes municipals d’Angostrina, Bolquera i Font-Romeu. Una porció de terra de l’estat francès propietat d’un municipi de l’estat espanyol. És l’enclavament de l’enclavament, la raó original del qual es remunta a un testament comtal del segle XI.

Les 1344 hectàrees dins de territori francès estan dividides en dues àrees: Baix Carlit i el Bac de Llívia. El Baix Carlit o zona de pasturatge, amb 1022 hectàrees, comprèn els paratges que van del Solà de la Coma de la Grava al Pla de les Bones Hores. Per la seva banda, el Bac de Llívia comprèn 180 hectàrees, situades al sud de l’estany de la Bullosa, i els llacs de Pradells.

No és comú que un municipi tingui terres en propietat en un altre estat, però el caràcter fronterer de Llívia i la concatenació de decisions polítiques de la història han derivat en aquest dret de pastures que l’actual Festa de la Transhumància mira de mantenir viu entre els veïns. Un informe de l’Ajuntament explica la suma d’escenaris històrics: l’any 1035 en el testament del Comte Guifré a la seva mare li deixa la «dominicatura de Llívia amb Prats, pastures i garrigues rebudes del seu pare». Més endavant l’any 1175 un document confirma aquestes propietats que continuaran sent propietat de Llívia fins que Alfons I els cedeixi al Monestir de Poblet, però Llívia pot continuar fent ús dels seus drets. El nou d’abril de 1297 el Monestir de Poblet ven aquestes propietats a Puigcerdà, municipi que un cop comprades prohibeix a Llívia portar-hi el bestiar. Llívia no ho accepta i presenta una queixa al rei de Mallorca amb la qual aconsegueix recuperar els drets històrics. Puigcerdà finalment ho ven a Francesc Sicard d’Alangny l’any 1715 i Llívia continua usant les pastures. L’any 1827 el govern francès fa el primer Pla Cadastral i deu anys més tard un descendent de l’antic propietari sol·licita el repartiment pels onze pobles, entre els quals Llívia, i l’any 1842 el Tribunal de Prades accepta aquest repartiment. Però el 1878 Angostrina no està d’acord amb l’ús de forma col·lectiva de les pastures i demana particions, el Tribunal de Prades ho declara indivisible i ordena la licitació de la finca.

Usdefruit des del comtat

L’any 1879 s’adjudica als pobles d’Ur, Vilanova de les Escaldes, Odelló i Llívia, de manera que Angostrina i cinc pobles més en queden fora. L’any 1903 l’estat francès, mitjançant un decret, declara la zona pantanosa de la Bullosa, la que és propietat de Llívia, d’interès públic per construir-hi una presa. Finalment, els interessos dels francesos i els de Llívia van resoldre de la següent manera: Llívia va cedir 66 hectàrees a canvi de rebre’n 200 de la zona de la Coma de la Grava i Solà de la Coma.

Pel que fa al terreny del Bac de Llívia, ja en època dels comtes de Cerdanya els lliviencs en feien usdefruit.

En aquest cas els litigis van ser majoritàriament amb Bolquera que després d’anys de conflictes finalment l’any 1832 va assumir dividir el terreny en 3 parts i s’adjudica una part a Llívia ( l’actual) i les dues restants a Bolquera, segons especifica l’informe de l’Ajuntament.

«Hi ha una unitat de població»

L’expert en relacions internacionals i geopolítica, professor associat de Relacions Internacionals a Blanquera de la Universitat Ramon Llull i representant de la Generalitat de Catalunya a les organitzacions internacionals i a Suïssa, Manuel Manonelles, ha explicat que aquest cas de Llívia és una demostració del pes que la història te en la realitat dels estats i la seva actualitat política. El professor de la Ramon Llull ha argumentat que «en el fons va una mica vinculat en la tradició de les fronteres del Pirineu i la gestió de les relacions entre les comunitats que vivien al voltant de les fronteres. Abans aquesta realitat era diferent com evidencia les Lligues de Pau, una tradició del Pirineu i molt especialment del català de l’època medieval i fins a principis del segle XVIII, la qual recollia un cert tipus de relacions aprovades pels sobirans tenint en compte les relacions específiques que hi havia a un costat i altre de la frontera. Hem de pensar que al Pirineu, als segles XIII o XIV, quan era hivern l’única capacitat d’interactuar amb algú era amb els que tenies a prop, més enllà que fossin d’un comtat o d’un altre. Per tant, el fet que Llívia tingui propietats dins l’estat francès pot formar part d’aquesta casuística; no deixa de ser un fet curiós, com és el dels enclavaments, que no n’hi ha tants. En tot cas, està clar que és un fenomen excepcional». L’expert en geopolítica internacional ha remarcat que el cas de Llívia amb els seus terrenys a la Bullosa «és característic d’aquestes zones de frontera, com ho és la Cerdanya d’una manera molt marcada amb una ratlla que pels seus veïns tan sols ho ha estat sempre en l’àmbit administratiu». En aquest sentit, Manonelles apunta que «és un fet que les fronteres, en el fons, amb la severitat que les coneixem avui, s’acaben formant al principi del segle XX com a derivada del procés colonial que acaba posant ratlles a tot arreu, però abans eren més indefinides o n’hi havia tantes que eren relatives. Hem de pensar com era Alemanya abans de la unificació i sobretot abans de Napoleó, on hi havia cent estats dins d’un estat i tot eren enclavaments i contraenclavaments segons les sobiranies, pactes i operacions de compra i venda». Pel professor l’existència d’aquest cas demostra també «l’existència d’una certa comunitat d’interessos, vol dir que a la Cerdanya a banda i banda de la ratlla hi ha un cert sentiment de comunitat econòmica i cultural».

Festa des de l’any 2000

Des de l’any 2000 l’Ajuntament de Llívia celebra la Festa de la Transhumància portant els ramats de bestiar a les pastures de la seva propietat. Amb aquesta celebració, que aquest any ha reunit més de cent persones, Llívia manté viva la vinculació emocional de la població amb les terres a l’estat francès heretades de la tradició fronterera.