Sònia Moya (Cerdanyola del Vallès, 1981) és poeta i professora de literatura a l'Institut Lacetània de Manresa. Col·laboradora del cicle Tocats de Lletra, també coordina el club de lectura de poesia de la Biblioteca de l'Ateneu Les Bases. Ha publicat Gramàtica de l'equilibri (premi de poesia Amadeu Oller 2010), Plutó (premi Mossèn Narcís Saguer 2014), Intersecció de conjunts, Càntara i Silur (premi de poesia Narcís Lunes i Boloix 2018). Part de la seva obra ha estat traduïda al castellà, al grec i al portuguès. Aquesta tarda, a partir de les 7, serà a la plaça Catalunya de Castellgalí per recitar els poemes de Càntara, amb María di Pace.
Com
va assumir l'arribada de la pandèmia, del confinament?
No pas com una oportunitat, sinó com un càstig còsmic. Amb la meva filla ballàvem cada dia; era una de les nostres estratègies per mantenir-nos vives. Però tot i que la pandèmia és una enorme desgràcia, també li he vist una altra cara, perquè en aquest temps he après a dir no. Abans estava desbordada de feina i la pandèmia em va fer aturar.
Va canviar els seus hàbits culturals?
Primer de tot, vaig tornar a veure cinema, que feia molt temps que no en veia. «Je vais bien, ne t'en fais pas», de Philippe Lioret. També vaig llegir molt: El temps de les cireres, de Montserrat Roig; Viatges i flors, de Mercè Rodoreda; La buena letra, de Rafael Chirbes; poesia d'Eduard Sanahuja, de qui sempre intento aprendre... Vaig reflexionar molt sobre la creació poètica en els infants i vaig començar un nou projecte, que potser acabarà sent un assaig sobre dinàmiques per treballar l´escriptura creativa en infants i adolescents. També vaig perfeccionar el coneixement del gallec, perquè la traducció és un camp en què tinc ganes d'aprofundir. Això ha fet que encara ara estigui llegint Chomsky, Steiner, Rodari, Tuson... I em vaig posar una nit setmanal per escriure. Els dimecres.
La pandèmia ha estat un motiu dels seus poemes, en el darrer any?
No a nivell temàtic. Sí que vaig escriure'n un per a la meva germana, a qui no podia veure durant el confinament i era sobre el fet de «ser-hi», més enllà de la presència física. En aquest temps he après per qui he d'estar pendent. Va morir la meva àvia, i des d'aleshores vaig decidir que l'avi a qui cuidaria seria Feliu Formosa [poeta, dramaturg i traductor], que ja té 86 anys. No he escrit sobre el virus, però si ho hagués de fer ho faria sobre la por, perquè la por també és un virus, tot i que prefereixo ser militant contra la por a peu de carrer, amb els meus alumnes. Crec que la pandèmia és un fenomen encara massa recent, que som conscients de la seva implicació individual, però potser no encara de com ens canviarà a nivell mundial.
Més enllà de la seva obra, creu que està tenint impacte en la creació literària, en general?
Penso que ja n'estem farts, del virus, que ho ha impregnat tot. Sempre som conscients que és al nostre voltant: la mascareta ens ho recorda constantment. I potser per això tampoc jo no deixo que entri en la poesia. És una forma de resistència. En el meu entorn, el que preocupa als escriptors és el moment que viu la cultura i la poca aposta política que s'hi fa.
Amb tot, ha escrit més durant aquests darrers mesos del que feia habitualment?
Sí, però no sé si això té a veure amb el confinament i amb la pandèmia, perquè jo sóc d'escriure a sotragades. De vegades, m'escric a sobre! Crec que el m'empeny a escriure més són els autors que llegeixo. Felícia Fuster, per exemple, de la qual commemorem el centenari. I aquest temps l'he rellegida i he escrit una desena de poemes basant-me en el seu codi, barrejant-lo amb el meu.
El seu últim volum és del 2019. Ha acumulat prou material com per publicar un nou recull?
Sí, però per primera vegada no estic pensant en l'estructura sinó que em deixo dur pel plaer d'escriure. La pandèmia ens ha donat més temps en soledat i això en el meu cas ha estat bo. Els vespres ara són instants de molt recolliment i els transformo en moments de treball.
I en aquest context ha canviat la seva manera d'escriure o de treballar sobre la poesia?
Em deixo rondar els versos, que es vagin coent a foc lent. Abans potser tenia por que el poema em marxés del cap i ara veig que si la idea és persistent el poema no marxa.
S'ha tornat potser més reflexiva?
Més vella.
?
Potser perquè estic en l'edat en què és necessari començar a viure d'una manera més pausada. En això segurament hi ha incidit també la pandèmia.
Què li ha ensenyat aquest any de virus a nivell vital?
A improvisar. Jo tinc molt yang, sóc d'establir estratègies, de planificar, de dissenyar estructures i això la pandèmia ens ho ha ensorrat. I la veritat és que m'ha anat molt bé. Ara planifico en funció del desig i el desig és un dels conceptes importants de la meva literatura.
El desig no és improvisació, compulsió?
No ha de ser així sempre. Jo sóc més de sentir com neix el desig, d'escoltar-lo. I durant la pandèmia hem situat el desig en segon terme. I crec que escriure sobre el desig és molt sa.
