No néixer quan ja has estat concebut i voler romandre dins de l’ou no sembla una opció factible ni recomanable, però hi ha un projecte de pollet que es nega a irrompre en el món real perquè no li agrada el que veu a fora. Així de singular és el punt de partida de Kentucky ha muerto, l’obra de teatre que es pot veure a la Sala Versus Glòries fins demà,14 de juliol, en el marc del Festival Grec de Barcelona. «Jo em poso a la pell del públic i entenc que, en els deu primers minuts, ha de processar què ha vingut a veure», afirma l’actor manresà Carles Goñi (1977) parlant d’un muntatge que no deixa indiferent.

Producte de La Peleona, una companyia amb set espectacles a l’equipatge i amb la qual Goñi ja hi ha col·laborat anteriorment (Sota zero i La podrida), Kentucky ha muerto combina «el sentit de l’humor i la crítica social, els dos elements que marquen el caràcter del grup», apunta. Estrenada fa uns mesos a l’escola Eòlia de la capital catalana, amb les entrades exhaurides durant dues setmanes, la peça ha arribat al Versus en mitja dotzena de sessions, després de superar una pandèmia que es va declarar amb tota la seva hostilitat quan només quedaven «vint dies per a la primera funció», recorda el manresà.

La posada en escena de Kentucky ha muerto és impactant. Un corral que és una platja, unes gallines amb tovallola, barnús i uns casquets de bany florejats, actors que caminen com pollastres sense cap i un text en andalús rimat enginyós i hilarant. «Vam haver de treballar la gestualitat dels cossos, el vers, l’accent andalús sense caure en la caricatura... És una màquina d’alta precisió que no s’atura, tota l’estona passen coses, i has d’estar molt atent», assenyala el manresà, que recorda com en els primers assaigs hi havia estones «de bogeria» perquè havien d’estar pendents de molts elements interpretatius. «Ens ho vam prendre com un joc molt divertit», afegeix.

L’espectador hi percebrà referències al vers de Lorca i al missatge i la metàfora de Rebel·lió a la granja d’Orwell. «També hi ha cuclades d’ull a l’actualitat», indica Goñi: «La frase dels ous “que nos maten como maricones” la vam incorporar el mateix divendres», dia de l’estrena al Versus, en referència a l’assassinat d’un noi a la Corunya. «I la frase “on és vist que t’empresonin per criticar els que manen” la vam sumar al text quan van detenir Pablo Hassél», diu.

Kentucky vol fer riure però també apunta amb bala al cor del sistema capitalista. «La Peleona vol que la gent surti amb un somriure, però també que sigui conscient de com és la societat en la qual vivim, i en aquest sentit l’obra és cruelment realista», afirma Goñi: «La realitat és la que és» i «la gent es pregunta si cadascun de nosaltres és una gallina que acata les normes o un ou que no vol néixer». L’actor bagenc afegeix que «tots ens qüestionem què fem per rebel·lar-nos, perquè creiem que no formen part del sistema i que no som xaiets, però tots estem en el ramat».

Les gallines que s’empipen perquè els ous s’han declarat en rebel·lia somnien amb el paradís de Kentucky, una transposició còmica dels viatges de la Imserso que esperen molts ciutadans al final de la seva vida productiva. Però potser a Kentucky no hi ha un club de vacances sinó una cadena de menjar ràpid. «Les gallines prefereixen viure en la ignorància perquè, a vegades, si ens posem a pensar ens sentirem desesperats», conclou Goñi.

Kentucky ha muerto farà temporada el curs vinent en un teatre barceloní, però encara no hi ha dates ni lloc. Una bona notícia en un moment en el qual l’escena catalana comença a sortir de l’atzucac on l’ha conduït la pandèmia. «Sembla que de mica a mica anem agafant volada de nou, però venim d’uns temps complicats, més del que és habitual», explica l’actor manresà, que reconeix que va ser difícil passar el confinament i els mesos posteriors.

«Quan ens van tancar, quedaven quinze dies per estrenar un monòleg a l’Àtrium de la Queralt Riera que alternàvem amb la Muget Franc», recorda: «Quan es va obrir, vam poder fer tres setmanes, però va començar la segona onada i es van tornar a tancar els teatres». Trepitjar de nou els escenaris no va ser fàcil: «La mascareta fa que no vegis les expressions de la gent. I quan s’acabava la funció, no sorties a fora, no podies comentar la jugada, ni fer una abraçada... Tothom se n’anava a casa perquè hi havia el toc de queda, era molt desangelat. I pensava que m’estava deixant la pell cada dia a l’escenari, que estava sol al camerino i me n’anava sol a casa».