El model ha funcionat: públic assegut, mascareta, separació per grups. I el Vibra Festival, el certamen nascut en pandèmia l’estiu passat, tancarà aquest dissabte la seva segona edició amb més de 4.500 assistents en 8 nits de concerts a l’exterior del Palau Firal. El certamen ha hagut de suspendre dues cites que ha ajornat a la tardor: la setmana passada, Ana Tijoux i El Kiwi & La Flor Inza, i avui, Ladilla Rusa i els manresans Los Valientes. De la covid no se’n salva ningú. Però ha estat, en el conjunt del festival, un preu petit. Dani Castellano, director de Casa de la Música de Manresa, que impulsa el festival amb l’Ajuntament de Manresa, explicava ahir que estaven realment «contents» del recorregut que ha tingut el festival (amb tres nits de concerts amb entrades exhaurides) i d’haver continuat apostant pel mateix patró de festival que els va veure néixer ara fa un any. «Hem estat prudents amb l’objectiu d’oferir cultura segura» pensant, remarca, en què el Vibra, amb una durada d’un mes, es pogués mantenir en el calendari sabent, malgrat tot, «que les regles de la pandèmia canvien d’un dia per l’altre». Dissabte, els encarregats d’abaixar el teló del festival manresà seran Lágrimas de Sangre (LDS) i Senyor Oca. El recinte obrirà portes a les 20 h i, com explicava Castellano, mantindrà la barra i les food-trucks perquè el certamen manresà compleix les normes estipulades per a la restauració.
«Com més gran és l'altaveu, més responsabilitat»
Lágrimas de Sangre (LDS) és un dels grups de referència de la música urbana a Catalunya. Després de cinc anys sense parar, el confinament els ha ajudat a agafar distància i a tornar amb més energia, com explica Still Ill, un dels tres vocalistes de la banda. Tocaran aquest dissabte en el darrer concert del Vibra Festival.
Heu estat pràcticament un any aturats. Com es viu la pandèmia quan portes cinc anys sense parar?
Si he de dir la veritat, ens va anar molt bé. Quan va arribar el confinament va ser com poder respirar. Al final són molts concerts, fins a 70 o 80 bolos cada any, i això desgasta moltíssim. Aturar-nos ens ha servit per agafar perspectiva i una mica d’oxigen i hem aprofitat per fer treballs en solitari. Ja n’han sortit dos i encara en falta un altre.
A nivell de grup, ha de ser difícil gestionar totes les emocions en el vostre dia a dia. La pandèmia us ha ajudat en aquest sentit?
Sí, perquè no és gens fàcil conviure diàriament i amb el ritme que portàvem. Són hores i hores junts havent de prendre decisions i compartint moltes emocions. Gestionar-ho no és fàcil. Les relacions humanes es ressenten i per això separar-nos durant un temps ens ha fet reconnectar i agafar aire. Hem respirat.
La música porta implícita un grau de responsabilitat que depèn de l’altaveu que es té. Com la gestioneu?
Com més gran és l’altaveu que es té, més responsabilitat tens i més has de vigilar. Nosaltres intentem que les nostres lletres facin pensar a la gent. Tenim un posicionament polític i tothom el sap, però això no implica que amb les nostres cançons vulguem que la gent ens ho compri tot. No és la nostra intenció. Que pensin i que les lletres els facin reflexionar.
Una responsabilitat que a vegades atropella, perquè en la música hi ha ascensos meteòrics que són difícils de gestionar. Com heu passat de ser fans a músics professionals?
És com un somni. Quan vam començar no pensàvem que es convertiria en la nostra feina. Quan t’ajuntes ho fas perquè t’agrada la música i t’ho passes bé, però es fa difícil pensar en grans metes.
Heu tocat per tot l’Estat i en la majoria de grans festivals. Us ho imaginàveu?
Quan comences, imagines tocar a llocs com el Viña Rock. Però ho fas perquè són festivals que tu hi vas com a fan, i tens aquell somni de «a veure si pot ser», però ho veus com a alguna cosa llunyana. Una vegada ets dins la roda t’ho comences a creure i cada vegada tens més ambició, perquè la necessites per seguir creant i publicant.
De fet, el vostre últim treball («Vértigo», 2019 Guspira Records) és un treball més ambiciós que l’anterior. I més íntim.
Sí, teníem ganes de fer una cosa diferent i crec que amb Vértigo ho vam aconseguir. Hi ha temes que parlen de la nostra vida, de com hem afrontat aquest creixement com a conseqüència de l’exposició que suposa el fet de ser conegut. Que parlin de tu es fa estrany. Que vagis pel carrer i et reconeguin també.
Sou cinc membres. Porteu les xarxes socials del grup entre tots? Acumuleu gaires seguidors.
Sí, ens ho anem tornant. També és difícil de gestionar-les pel tema de la responsabilitat: hi ha molta gent que et llegeix o et veu.
A «Vértigo» també hi ha col·laboracions amb altres artistes, com Autèntic Home Llúdriga, Adala o Kutxi Romero. És important teixir xarxa musical al voltant del grup?
Nosaltres veiem el hip-hop de Barcelona com una gran comunitat. Potser no en quantitat, però sí a nivell humà. No només són persones que coneixem de fa molt i que són amigues, sinó que són músics amb molt talent. Ho veiem com una cosa natural i bona. Ens agrada compartir.
A Manresa compartireu escenari amb Senyor Oca, amb qui també fa anys que us coneixeu. Com va començar aquesta relació?
Fa moltíssim que ens coneixem!. Diria que dotze o tretze anys. En aquell moment recordo que hi havia una vaga de fam de dos treballadors de Movistar a Barcelona, i ens van convidar a rapejar i a donar suport i nosaltres hi vam acceptar. Ell ja rapejava en aquell moment i ens vam conèixer fent activisme. Hem compartit diferents jams i cada vegada hem anat trobant-nos en més festivals, i molt és bonic veure que això es manté.
Després del Cruïlla, han tornat unes restriccions dures per als concerts. Com es porta fer directes amb tantes mesures?
Es fa molt estrany. Hem aprofitat per desconnectar, però necessitem que tot es vagi reactivant mica en mica, que la cultura no pari. La nostra música convida a ballar, saltar, a més tenim un públic molt jove, i es realment estrany anar als concerts i veure-hi poca gent, asseguts i guardant distàncies. És tot descafeïnat. Ho vivim amb una mica de resignació, però és el que toca.
«El proper disc sortirà el gener per obrir l’any amb un projecte nou»
Són un dels grups de moda i els màxims exponents de l’anomenat Rap de la Terra. Senyor Oca torna als escenaris després de perdre’s el Cruïlla per culpa de la covid-19. I ho fan a l’exterior del Palau Firal presentant el seu darrer treball, EGA
Hi va haver un temps en què no paràveu. Del 2017 al 2019, just abans del confinament, vau publicar fins a tres treballs diferents. Com vau gestionar aquell excés de producció?
Quan el 2017 vam guanyar el Sona 9 acabàvem de publicar Atomosfera i amb el premi van haver de gravar un altre disc, que va ser Cant de Pagès (2018). El guardó era l’edició d’un disc. Després el nostre mànager va desaparèixer d’un dia per l’altre, i ens vam quedar tirats.
Just en el moment més dolç vau quedar-vos sense representant. Com va anar?
Ens esperava un any realment bo. Teníem un munt de coses previstes però sense mànager era inviable perquè era un caos, i ens vam quedar amb les ganes de petar-ho encara més. Vam salvar l’any al final, vam fer uns 30 o 40 concerts, però som uns motivats i volíem seguir fent bé les coses. Si vols buscar un nou mànager, has de tenir un disc damunt la taula, així que vam decidir fer-ne un altre.
Quant de temps us va portar?
Dos mesos (riu). En un més vaig escriure 10 temes i vam estar un altre mes per gravar-lo.
Després de dos anys sense publicar ho deveu trobar a faltar. Hi esteu treballant?
Sí, tenim previst que el gener del 2022 surti un nou disc. Portem un temps treballant-hi i potser el podríem publicar abans, però tinc ganes que sigui el gener, perquè significa començar un nou any a tope, amb un projecte nou. A més, volem seguir presentant EGA, que va sonar poc. Per la pandèmia no l’hem pogut presentar com ens hagués agradat, i crec que encara pot donar molta guerra.
Tocarà a Manresa després que no pogués fer-ho al Cruïlla per donar positiu per covid. Com li ha afectat aquesta situació?
Porto un treball personal molt intens. Hi ha dues opcions: o t’enfonses o intentes veure el costat positiu. Òbviament no poder tocar al Cruïlla em va posar molt trist, en tenia moltes ganes, però d’altra banda vaig al·lucinat amb els missatges de suport de la gent i vaig ser notícia als mitjans (riu).
Cada vegada la música urbana guanya més espai als festivals. Per què?
És l’evolució del mainstream. La dinàmica canvia. Fa uns anys per tocar a Acampada Jove havies de tenir una banda, sinó era molt difícil. Ara un Dj o algú que faci bon trap ho pot petar sense necessitar d’una banda. Al final és el que la gent demana a la radio i consumeix. Els festivals són la resposta a les dinàmiques.
