Té una veu única i ganes d’explorar els seus límits. Xavier Sabata (Avià, 1976), contratenor de renom internacional i un dels grans noms de la música barroca, s’estrena avui a Manresa, en el cicle Sons del Camí, després d’haver actuat en els grans escenaris operístics mundials. A la basílica de la Seu i amb el clavecinista Dani Espasa, traslladaran al públic la veu del desig en les cantates italianes de Händel (20.30 h). Als seus 45 anys, Sabata busca dotar de creativitat tot allò que fa.

Vostè va estudiar a l’Institut del Teatre. Quin paper hi juga en la seva trajectòria?

Per a mi ha estat bàsic. A l’òpera hi he arribat relativament tard, i tenir aquest bagatge m’ha ajudat molt. A les escoles de música fas molt treball tècnic, però no interpretatiu, i l’haver estat a l’Institut del Teatre m’ha acostat al cant no només des de la veu, sinó des d’un vessant més interpretatiu. És potser el meu segell personal, estic acostumat a participar en projectes molt teatralitzats.

Es podria comparar el que fa a l’escenari amb la feina d’un esportista d’elit. Mentalment i física ha d’estar preparat.

Sí, una mica. (Riu) A mi m’agrada estar en forma i cuidar-me, perquè el cos és la meva eina de treball. Faig projectes físicament exigents i per això cal estar bé. M’agrada molt la dansa, també soc fan de pilates. I escullo els projectes que m’interessen en funció de la teatralitat.

A cavall entre actor i cantant?

Sempre dic que soc actor. (Riu) Abans d’acceptar o no un projecte sempre llegeixo el text per veure si el puc interpretar. M’ha de dir alguna cosa, no el puc cantar sense més. I quan me’l faig meu el puc interpretar. És la forma en què més m’agrada veure’m.

Es va imaginar mai que acabaria dedicant-se al món de l’òpera?

Mai. Ha estat un regal que m’ha fet la vida i també que la meva evolució com a cantant m’ha acabat portant fins. Vaig estudiar saxo i em vaig adonar que tenia facilitat per cantar en falset, i de cop va ser com si les peces del trencaclosques que estaven sobre la taula comencessin a encaixar.

Però l’òpera no és la seva única vocació.

No, vull tenir una visió el més general possible. M’agrada molt la pedagogia, impartir classes als joves és també una de les meves passions. Penso que es necessiten tots els elements per anar completant el mosaic mica en mica. Les persones podem fer moltíssimes coses, hem d’explorar els límits.

Quin és el seu següent pas a nivell professional?

El més natural seria que m’involucrés en produccions artístiques, més enllà del paper d’intèrpret. L’any que ve al Liceu s’estrenarà una peça que interpretaré i dirigiré. No sé quin serà el següent pas, però tinc ganes de seguir explorant.

Estem envoltats d’etiquetes. En la música, i especialment en l’òpera, n’hi ha moltes. Li agraden?

Penso que són necessàries perquè ens fan sentir intel·ligents. Ens donen tranquil·litat i a la nit podem dormir tranquils perquè sembla que la situació la tinguem sota control. És feina de cadascú decidir si compra l’etiqueta o no.

Però una etiqueta delimita.

I és precisament en els matisos dins de cada etiqueta on hem de viure, perquè és on s’hi troba la realitat. No tot és blanc o negre. Com em defineixo jo si dic que soc contratenor? I actor? I contratenor i actor? Amb cada etiqueta hi ha una nova realitat. Jo suposo un problema per aquells que ho volen tot dins un calaix determinat, però és precisament aquest jugar amb els límits el que em va enriquint a nivell personal. És lícit i molt normal voler quedar-se dins un calaix, és còmode. Però sempre acabes fent el mateix i jo això no ho vull.

Vivim amb molts prejudicis al voltant de la música clàssica?

Depèn del lloc. No és el mateix aquí que a França, Itàlia o Anglaterra. El món de la música clàssica és molt acomplexat i s’ha prohibit a la gent que s’hi pugui aproximar de manera intuïtiva. A l’òpera s’ha sobreintel·lectualitzat tot, i això l’allunya al públic que s’hi vol acostar sense tenir-ne nocions.

Però el cert és que la sensació que predomina és que per veure i escoltar una òpera has de tenir molts coneixements previs.

Aquesta és la realitat i és contra el que hauríem de lluitar. Obliguem a la gent a tenir molta informació perquè entengui la música, i això no passa en cap altra corrent. Es pot gaudir de la música clàssica de forma lúdica, intuïtiva.

Això remet a les etiquetes de nou?

I als punts de vista. Si un turista entra a una catedral es fixarà en un aspecte determinat, si ho fa un arquitecte la lectura que en farà serà una altra i si després hi va un iconògraf, la perspectiva serà diferent. Totes són vàlides. Hem d’aconseguir que la música clàssica sigui accessible. No es pot paternalitzar el públic. El públic és intel·ligent i s’ha de respectar. No es pot pretendre que el que faig agradi a tothom, i està bé que sigui així, perquè vol dir que transmet alguna cosa.

Quin rol hi juga la part acadèmica en tot això?

No sempre el correcte. De vegades obviem que la música no s’ha creat per ser analitzada. Estem en l’època en la que s’escolta menys música contemporània de la història. Fa 200 o 300 anys se n’escoltava molta més, i això és deu a una disfunció entre públic i intèrprets. La música es va fer per ser cantada i ballada, no analitzada.

Com es descobreix que es té una veu de contratenor?

És un procés fisiològic que es va descobrint a poc a poc. Sempre dic que hi ha tres parts en aquest procés: habilitat tècnica, afinitat per la música barroca sobretot i una estructura emocional que et permeti acceptar que serà així com t’expressaràs musicalment.

En què l’ha ajudat el saxo?

La base que vaig aprendre amb el saxo s’ha quedat dins meu tot i que abandonés fa temps l’instrument.

Diria que el falset l’ha limitat musicalment?

Com a cantant sempre tens una base limitada. Ningú pot cantar totes les peces, perquè hi ha veus diferents. El que sí que pots fer és estriar els límits. Però quan tu esculls cantar així saps quines limitacions hi han.

Avui s’estrena a Manresa. Què escoltarà el públic?

Un tast de d’algunes de les peces més íntimes i menys grandiloqüents de Händel. M’agrada treballar en projectes més íntims i aquest és un viatge fascinant.